PICOS DE EUROPA     juliol - agost del 2024

 

Divendres 26 de juliol 

 

Mentre uns viatgem en avió fins a Santander amb vueling (Marc, Martí, Joan Carles, Jordi, Toni i Xavier), la resta ho fan en dos cotxes: el del José Mari (Joan, Marta, Ricard) el mateix dia 26 i Santi uns dies abans des de Traspaderne, el seu poble.

 

Els que venim en avió ja tenim emparaulat els trasllats de l’aeroport a Puente Poncebos (Asturies) i viceversa, amb Carlos, un amic del guia, que resulta ser una persona molt xerraire i amable. De camí parem a dinar al Restaurante Royal III (La Casa Azul), lloc recomanat per ell, a on mengem molt bé de menú.

 

Els dels cotxes arriben abans a l’Hotel Arcea Mirador de Cabrales de Puente Poncebos, on tenim reservada aquesta nit, i la darrera del trekking.

 

Per fer temps fins l’hora de sopar i estirar les cames, alguns van a fer una sidra i un cabrales al costerut poble de Camarmeña al bar La Fuentina.

 

Ens retrobem per sopar al restaurant del mateix hotel. L’amanida de la casa està sensacional.

 

Acabats de sopar coneixem a Quique, el guia de PICOS TREKKING COMPANY (Web: picostrekking.com) que hem contractat per fer el trekking de 7 dies anomenat “Anillo Extrem”. Es tracta d’una ruta circular amb sortida i arribada a Puente Poncebos pels diferents refugis que enllacen les dues anelles més occidentals de les tres que constitueixen la “integral” de Los Picos de Europa.

 

Dues valls fluvials separen els tres massissos. L’occidental o El Cornión i els seus famosos Lagos de Covadonga s’ubiquen a ponent del riu Cares; entre aquest i el riu Duje s’alça el massís central o de Los Urrieles, el més alt, on destaquen cims com Torre Cerredo (2.650 m) i el mític Urriellu o Naranjo de Bulnes. I la tercera anella, la que no farem, envolta el massís d’Ándara, amb la població de Potes al seu peu, que s’aixeca a l’est del riu Duje. Uns massissos que comparteixen territori amb tres comunitats, la d’Astúries, Lleó i Cantabria, aquesta darrera la que menys trepitjarem.

 

Un cop fetes les presentacions, el guia ens explica com serà la jornada del dia següent, i així serà cada dia fins que arribarà un dia en què preferirem no saber el que ens espera l’endemà !. Li paguem la resta del preu convingut, que inclou la reserva dels refugis en règim de mitja pensió, qüestió important perquè al ser refugis generalment petits, no déu ser fàcil aconseguir plaça.

 

Dissabte 27 de juliol

 

Puente Poncebos – Ruta del Cares – Canal de Trea – Refugio Vega de Ario (1.630 m): 14 km + 1.500 m  - 170m. 

Esmorzem al mateix hotel, a les 8 h, més tard del què voldríem, però està inclòs en el preu de l’habitació i no hi ha massa alternatives al voltant. Mentre ens anem preparant, arriba Pablo, el segon dels guies, i un gran encert que siguin dos com veurem a continuació.

 

Iniciem la nostra aventura a Puente Poncebos, seguint un tram de 8 km de la famosa ruta del riu Cares (PR 3) que arriba fins al poble de Caín on s’arriba en cotxe. Ens topem amb força gent en ambdós sentits.

 

Poc abans del Puente Bolín, on ens aprovisionem d’aigua fresca, ens desviem del còmode PR per pujar per la solitària canal de Trea, una canal molt dreta com ho explica el fet que en només 4 km s’hagi d’assolir un desnivell positiu de 1.200 m. Que ascendim a ple sol no ajuda, i José Mari té una mena de cop de calor i el Ricard fortes rampes, que els impossibiliten seguir amb normalitat, i els guies els ajuden amb les motxilles. A mitja pujada la majoria de nosaltres bevem aigua del brollador que surt d’un forat a la roca en forma de cova, qüestió que serà motiu de debat en quant als mals que estan per venir.

 

Un cop arribem al Collado de las Cruces (1.571 m), el camí es fa menys exigent i tots podem seguir amb més o menys normalitat el kilòmetre i poc que ens manca fins al refugi, situat en mig d’un prat envoltat per la boira, i protegit del bestiar per un tancat.

 

Com és tradició, només arribar comprem a la “cantina” les corresponents cerveses, que al llarg de la travessa s’aniran transformant per a molts en “aquarius”.

 

El refugi és molt precari i no té aigua corrent, i la font que hi ha fora del tancat està temporalment fora de servei per un problema d’aigües a munt, així que només es pot fer servir per rentar-se. Tota l’aigua que bevem ha de ser comprada i embotellada. I per pixar i/o cagar hem d’anar al prat, sense miraments !. El més insòlit en aquestes condicions és que nomes arribar el Martí, la Marta i el Ricard aconsegueixen dutxar-se, amb un sistema artesanal que no sabria ben bé explicar.

 

Per sopar ens estrenem amb les llenties, més d’un plat per cap, que també formarà part més tard del debat causant dels nostres mals.

 

Track   Puente Poncebos - Refugi Vega de Ario

 

Diumenge 28 de juliol

 

Refugio Vega de Ario (1.630 m) – Refugio Vegarredonda (1.410 m): 17 km + 700 m  - 870 m. 

 

Etapa llarga en distància, però còmode en quan a camins i desnivells, llàstima que al poc de sortir la Marta i jo tenim els primers símptomes de mal de panxa i diarrea. El Jordi té un “amago” però no passa d’aquí, però el Toni se suma al grup dels afectats.

Seguim el PR 4 que en un suau i llarg descens ens porta fins al llac de La Ercina. Anem al bar que hi ha al costat de l’aparcament per beure coca-cola, aquarius ... i descansar una mica. Està com un ou de turistes que han pujat als llacs en transport públic. Fa molta calor, més de l’habitual segons els guies.

 

Voregem el llac pel PR 2, i després seguim un tros per pista fins a Vega La Piedra (1.130 m), des d’on enllacem amb el PR 5 que en un suau ascens de 4 km ens ha de portar al refugi de Vegarredonda.

 

Poc abans d’arribar al Collado Gamonal (1.446 m), al Toni li ve un “apretón” i en un exercici de realisme davant l’adversitat, resol el tema amb solvència i decisió en un rierol proper davant la mirada expectant de tots els presents i algun vedell.

 

Anem arribant per tandes al refugi, Pablo ens espera per indicar-nos una drecera. Els darrers el Ricard i la Marta, que no millora ans al contrari, amb el Quique.

 

Disposem de temps per hidratar-nos, dutxar-nos en condicions prou òptimes, fer bugada i descansar. Dels dos edificis, ens ubiquen en el petit, quasi tot per nosaltres, i ens podem instal·lar còmodament amb les nostres pertinences.

 

Per sopar, els guardes tenen la gentilesa de fer-nos arròs bullit per a la Marta, Toni i a mi. La resta es menja una paella que fa molt bona pinta per ser de refugi.

 

Abans d’anar a dormir podem contemplar la posta de sol en el rocam que tenim a tocar, i de pas parlar per telèfon, ja que és només en aquest punt on hi ha cobertura.

 

Track    Refugi Vera de Ario - Refugi Vegarredonda

 

 

Dilluns 29 de juliol

 

Refugio Vegarredonda (1.410 m) – Vega Huerta – Refugio Vegabaño (1.320 m): 16 km + 1.180 m.  – 1.300 m.     

 

La Marta amb gastroenteritis no ha passat bona nit, així que ells dos decideixen desfer el camí d’ahir fins al llac de La Ercina, i mirar de trobar transport que els tregui del trekking i anar al metge.

 

Avui també serà un dia intens on travessarem el vell mig del massís Occidental o del Cornión.

 

Iniciem la jornada amb una sostinguda pujada, que passa per l’antic refugi (de forma ogival) fins al Collado de Les Merines (2.110 m). A partir d’aquí caminarem els següents 8 km lleugerament per sobre de la cota dels 2.000 m fins al Collado del Burro (2.132 m).

 

És el paisatge més inhòspit de tota la travessa. Seguint ara marques grogues, ara fites, per un camí poc definit, travessem un terreny càrstic molt fracturat, fent continues pujades i baixades per anar superant les depressions en forma d’embut (jous) que ens anirem trobant (algunes amb petites congestes de neu residual), als peus dels grans cims (torres en asturià) de més de 2.400 m d’alçada (Santa María, de la Jorcada, d’Enmediu, de las Tres Marías i del Tercu).

 

Passat el tram més difícil, ens aturem per dinar i descansar en una vega (“zona de pastura plana”), vega Huerta (2.046 m), on hi ha un refugi no guardat, on un parell d’excursionistes s’estaven fent el dinar, i una font que abocava l’aigua a un abeurador una mica més a baix, on ens refresquem i fins i tot el Joan hi posa els peus.

 

Tot l’espai està presidit per una “mole” de roca, cim emblemàtic per fer escalada, la Penya Santa de Castilla (2.596 m). Si haguéssim trobat una mica d’ombra hagués estat ideal, però no va ser el cas. El Martí fins i tot es va refugiar en el refugi, mai millor dit !

 

Abans de marxar, agafem aigua i majoritàriament la potabilitzem per precaució.

 

El camí fins al Collado del Burro, tot i mantenint la cota, és molt més definit i fàcil de seguir, així que per grups hi anem arribant abans d’abordar tots junts la vertiginosa baixada de la Canal del Perro, que més enllà d’evitar les relliscades per la pedra solta, no presenta cap altra dificultat.

 

Ja es divisa el refugi amagat en un prat llunyà, però encara ens queda més d’una hora de baixada que es fa eterna. Seguim per un llom fins a trobar un camí de falgueres i terra gris amb el refugi d’Icona a baix, i després ens endinsem en una fageda, amb un espectacular roure mil·lenari (roblón de Costafria), travessem un parell de ponts sobre el riu Dobra, mirem de no enfangar-nos ... i finalment arribem al principi d’una tanca de fusta que vorejant-la ens portarà al refugi.

 

És el moment de la desitjada beguda fresca i de xerrar relaxadament amb altres excursionistes que ja coneixem d’anteriors refugis, com tres joves i simpàtics valencians musico-militars amb els que el Martí es dóna un bany de joventut.

 

La dutxa “tropical” a Vegabaño és una delícia. Sabó biodegradable, cortines de ras, estança de fusta, aigua a dojo i la visió del prat i les muntanyes al teu davant.

 

 Track  Refugi Vegarredonda - Refugi Vegabaño 

 

 

Dimarts 30 de juliol

 

Refugio Vegabaño (1.320 m) – Puertos de Dobres – Posada de Valdeón – Cordiñanes – Refugio Collado Jermoso (2.046 m): 16.5 km +1.660 m -700 m.

 

A la nit ha fet una forta ventada i remullada. Els de les lliteres de d’alt (tercer pis) han passat molta calor i patit l’aire viciat.

 

Un cop superat el caos diari de refer les motxilles en un espai molt petit, aprovisionats d’aigua de la font del darrere del refugi i esmorzats, iniciem la ruta ascendent que travessant la fageda de Valdelafuente arriba fins al Puerto de Dobres (1.556 m). Ens anem trobant als valencians que han perdut el camí més d’un cop, són els avantatges d’anar amb guia !.

 

A partir d’aquí el camí és fàcil, de baixada, i en el darrer tram per pista (PR 12), fins que divisem el primer “horreo” de Posada de Valdeón, bonica població banyada pel riu Cares.

 

Hi arribem en dos grups, fa molta calor. José Marí arriba en el segon, molt fotut, ha vomitat pel camí i ho torna a fer com una font en arribar al poble. No està en condicions de continuar, tampoc Martí que pràcticament no menja, només beu, i no es veu en cor d’afrontar l’exigent pujada fins a Collado Jermoso amb tanta calor. Joan dubta, però finalment decideix seguir. Posada de Valdeón és un punt per on poder “escapar” i ho aprofiten marxant en taxi fins a Arenas de Cabrales on la Marta i el Ricard els reserven una habitació en l’hotel on hi són ells.

 

La resta, un cop hem recuperat forces en un dels bars que hi ha, continuem fins a Cordiñanes, a quasi una hora de camí planer. Hi fem un petit descans i ens aprovisionem d’aigua en la font abans d’afrontar els 5 km i 1.300 m de desnivell que ens separen del refugi, unes 5 hores comptant les parades.

 

Després d’unes primeres llaçades, seguim per un camí tallat a la roca equipat amb cadenes per franquejar la Peña del Porracho. En un punt intermedi, quasi aturats per fer una reunió, al Toni se li plega un dels pals i quasi se’n va a baix. Ens dona un bon ensurt a tots, Pablo inclòs, de manera que decideix que aquells pals ja no tornaran a Barcelona.

 

Un cop superem aquest tram més compromès, ens aturem al començament de la fageda de Asotín a on esperem al Joan que va amb el Quique. Mentre ell descansa, la resta ens posem en marxa amb el Pablo, seguint la fageda fins a trobar la canal de Asotín, i a meitat de la mateixa ens tornem a aturar a la verda praderia de la vega de Asotín. Ens refugiem al darrera d’una gran roca que ens protegeix del sol per descansar fins que arriba novament el Joan, que així que ho fa es tira al verd.

 

Estem aproximadament a la meitat de la pujada. Repetim la jugada, mentre el Joan descansa, la resta ens posem en marxa. A mesura que anem pujant Santi es troba cada cop més malament, vomita i Pablo li agafa la motxilla, i quan ja estem quasi al final de la grimpada de la rocallosa canal de Argayo Congosto, a pocs metres del refugi, s’atura, s’estira i no té ni forces per dir-nos què li passa. Pablo té el dilema de si continuar amb nosaltres i després venir-lo a buscar o que nosaltres seguim sols mentre ell es queda amb Santi. Finalment opta per la segona solució ja que el refugi el tenim a tocar.

 

Certament és un “collado jermoso”, però estem massa esgotats, deshidratats i assedegats per apreciar-ho en aquell moment. Una mica després arriba Santi, amb el Pablo. Sembla que s’ha refet una mica, es beu una cervesa i se’n va directe a la llitera, la primera que troba i d’allà no es mourà fins al dia següent !. Les motxilles les hem de deixar en un armariet amb clau a l’entrada, mentre que l’habitació la tenim a dalt. Un “follón” d’anar a munt i avall.

 

La noia del refugi, molt amable, ens passa a la tanda de les 8 h per sopar. Sopem i després ens dutxem, amb aigua freda (la calenta s’ha acabat) ... i amb tot això, finalment arriba el Joan amb el Quique, al límit de les seves forces però sense perdre el sentit de l’humor. El Quique li ha portat la motxilla una bona part de la pujada. Certament ens hem pogut equivocar en moltes coses, però amb els guies la sort ens ha acompanyat !

 

La cobertura de mòbil la tenim a pocs metres de pujada, en el coll, i alguns com el Marc que encara disposen de forces i ànim, s’hi acosten per veure la posta de sol.

 

El Joan descansa una estona perquè no li reprengui el menjar abans de poder sopar una mica, amb el Quique, el que els hi han guardat per a ells dos la guarda del refugi, amb una bona gerra de cervesa. 

 

Track  Refugi Vegabaño - Refugi Collado Jermoso

 

 

Dimecres 31 de juliol

 

Refugio Collado Jermoso – Refugio Cabaña Verónica – Refugio de Urriellu. 

9.5 km +850 m.  -950 m.    

 

Des del refugi seguim el camí ben marcat que va flanquejant a mitja alçada els cims Torre Llambrion i Torre Casiano de Prado fins a las Colladinas (2.186 m), amb bones vistes del refugi i la seva estratègica situació.

 

A mesura que ens acostem Cabaña Verónica (2.325 m) hem de posar atenció a on trepitgem, perquè hi han bastantes simes i el terreny és irregular amb petites grimpades i desgrimpades seguint els puntets vermells a la roca d’un camí força perdedor, i just abans d’arribar-hi hi ha un tram d’uns 20 metres de baixada rocallosa amb caiguda a ambdós costats i poca amplada, però suficient per passar amb cura. Una altra cosa seria amb pluja o neu !.

 

Cabaña Verónica és un minúscul refugi metàl·lic (les restes d’un vaixell de guerra nord-americà de la Segona Guerra Mundial). Hi parem per descansar, picar quelcom per menjar i prendre coca-cola, necessitem sucre i energia. Hi ha molta gent vinguda des del telefèric de Fuente Dé, seguint el PR 23.

Un altra punt interessant de la jornada el trobem al Collado de Horcados Rojos (2.344 m) i la vertical baixada cap al jou de los Boches, que han equipat recentment amb cadenes (abans hi havia un cable ens diuen els guies). El Pablo ens posa en fila en funció de com veu les nostres forces per poder gestionar millor el pas i la baixada (el Marc, Jordi i Joan Carles són els que van més bé). És un bon gestor d’equips, es observador i es nota que és professor d’educació física.

 

Travessem els jous per la Garganta de los Boches (2.151 m), fins que abans de la darrera pujada ens aturem per reagrupar-nos, descansar i menjar. En aquest punt em quedo fred i començo a tenir sensacions rares. Un cop feta la pujada ens apareix l’imponent Picu Urriellu, parem per fer-nos fotos. Ja només ens queda una suau baixada per arribar al refugi que ja veiem a la vega, als peus del Picu.

 

Només arribar demanem begudes, i el Joan ho complementa amb un plat de “cecina” (necessita “proteïna animal” ! diu ell). És un refugi gran, hi ha molt enrenou de gent, i incòmode en quant a les gàbies on hem de deixar les motxilles, i tenen un problema transitori amb l’aigua arran de les darreres pluges i no ens podem dutxar. Afortunadament als lavabos hi arriba un raig escanyolit.

 

Seguint el ritual de cada dia, els guies ens demanen els DNI’s i els carnets de federats, per registrar-nos i que ens assignin els llocs per dormir. El Joan no té el DNI, suposem que s’ha quedat en l’anterior refugi !.

 

M’estiro a la llitera, tinc angúnia i mal de panxa, i quan porto una estona m’aixeco per anar al lavabo, i tant bon punt arribo faig la gran vomitada a la pica, com una font, igual que José Mari a Valdeón. Menys mal que vaig poder arribar-hi, que si no armo un cristo que flipas !. M’entorno a la llitera, vaig bevent glopets d’aigua, estic assedegat, i segueixo tenint mal de panxa. El Joan Carles em dona tres boletes homeopatia que m’aturen el dolor. Òbviament no m’aixeco per sopar, em sento molt fluix i em passo la nit pensant com m’ho faré al dia següent. 

 

Track  Refugi Collado Jermoso - Refugi Vega de Urriellu

 

 

Dijous 1 d’agost

 

Refugio Vega de Urriellu ( 1.960 m) – Refugio del Jou de los Cabrones (2.024 m):

4.5 km + 410 m - 380m.   

 

Avui l’etapa més curta i senzilla, per recuperar forces per la forta baixada de demà.

 

Seguint els consells de Joan Carles em prenc una camamilla, homeopatia i intento menjar pa sense gluten, però m’és impossible, no em passa res.

 

Em trobo amb un dels integrants del grup dels “sevillanos” que em pregunta si vaig cap Collado Pandébano, una llarga via d’escapament en direcció al refugi de la Terenosa per arribar a Sotres pel GR 202. S’ha fet mal al genoll i no pot seguir, no sé com podrà arribar !. li desitjo sort i penso que quan les coses van malament cal pensar que sempre poden anar pitjor !.

 

Ens posem en marxa, i em poso amb el Joan per anar al seu ritme, em sento molt dèbil. D’entrada toca superar de pujada el desnivell del dia per un camí de tartera fins a la Brecha de los Cazadores (2.322 m), una canal equipada amb esglaons metàl·lics i cadenes. A mitja pujada el Quique m’agafa la motxilla, i no em resisteixo, veu que no puc amb la meva ànima !.

 

La resta del grup va bé. El Santi i el Toni recuperats. Ens topem amb el guia de Cabrones i els seus dos gossets, que va a Urriellu per provisions, i ens aturem mentre xerra amb els nostres guies. Segons ens explica Quique, cada dia ell o la seva companya fan aquest recorregut amb una motxilla ben plena per aprovisionar-se ... i els gossets també fan l’escala metàl·lica !.

 

Certament a partir de la bretxa és un camí de baixada bo, al final del qual em trobo més bé i recupero la motxilla.

 

Arribem d’hora al petit però acollidor refugi de Jou de los Cabrones, encaixonat en un jou com indica el seu nom, que té la fama de ser el més aïllat d’Espanya. I demanem unes taules d’embotits i formatges per dinar. Jo comparteixo amb el Marc una només de pernil seguint la recomanació del Quique amb pa de gluten que menjo amb gana, però en quantitat moderada per prudència. És sorprenent que en un lloc perdut com aquest puguis menjar això, i posa en valor la feina dels guardes perquè sigui possible, i a un preu molt raonable.

 

El guarda, un noi jove, prim i fibrat, comenta que ha tingut moltes baixes de reserves. De fet ens mancaven dues places pels onze, i ara només estem nosaltres i dos alemanys. Els nostres guies dormen en tenda a fora, jo crec que per prudència, perquè si cauen ells la fem bona. Al final s’imposa la tesi que un virus intestinal ha anat passant de refugi en refugi a través dels muntanyencs, i ens comenta que per les vies d’escapament els taxis han anat traient molta gent del circuït. La causa no la sabrem mai, però les condicions higièniques dels refugis certament no ajuden.

 

A la nit sopem com a reis, sopa, pasta (el Joan Carles i jo sense gluten molt ben condimentada), amanida i plàtans de postres ... potser massa per sopar !. Jo m’he recuperat, però sopo poc. Estem relaxats, pensant suposo que estem arribant al final, i la conversa al voltant de la taula és distesa i animada, liderada pel Joan Carles i Pablo al voltant de les vacunes, ...

 

Per la nit ens anem trobant a fora del refugi, ara uns, ara altres, per pixar al prat (no hi ha lavabo a dins del refugi), mentre contemplem embadalits els estels. En una d’aquestes trobades, el Joan em comenta que també ha caigut, va amb descomposició. I al matí és el Toni que també es troba malament i ha passat molt mala nit, sense esma ni per omplir d’aigua la cantimplora de la font que hi ha una mica més a baix del refugi.

 

Track  Refugi Vega de Urriellu - Refugi Jou de los Cabrones

 

 

Divendres 2 d’agost

 

Refugi Jou de Cabrones – Canal de Amuesa – Bulnes – Poncebos: 8.5 km + 100 m - 1.900m.  

 

El camí comença amb un pas de desgrimpada equipat amb cadenes, i més endavant un altre i fins aquí la part més delicada.

 

La resta és anar baixant amb calma i atenció per mirar de no caure. Hi ha molta boira quasi tot el camí, i això fa que les pedres gastades (“lavadas” com diu el Pablo) i humides estiguin molt relliscoses, i sembrat de tifes de vaca. Tot i així, quasi tots acabem posant el cul a terra en algun moment. I el Joan Carles acaba amb dolor als genolls de la tensió.

 

Paisatge no en veiem cap, però Pablo es va orientant com pot amb el GPS: Cuetos del Trave, Collado Cima, Canal de Amuesa (850 m de desnivell), Vall de Los LLanos del Torno, i finalment arribem al barri alt de Bulnes, a on parem al primer bar que trobem, Mirador Lallende, a beure quelcom. Pablo, Marc i Jordi s’entaulen amb unes croquetes i uns formatges, la resta fem bondat, quin remei !.

 

Esperem força estona al Joan, que ve amb el Quique, que s’ha convertit en el seu inseparable company de viatge. Mentre l’esperàvem, a proposta del Jordi, i amb l’acord unànime del grup dels 7 (el del Joan el suposem), reunim una propina de 30 euros per cap, que els hi fem entrega un cop hi som tots, en agraïment a la seva bona feina, ja que han fet de guies, “portejadors”, animadors ... tot sense perdre la tranquil·litat i el bon humor.

 

Finalment, tots decidim acabar el trekking a l’estació del funicular de Bulnes, i estalviar-nos el darrer tram de baixada. Els guies prefereixen fer el camí que resta fins a Poncebos, així que els portem les motxilles, i quedem que ens acomiadarem en l’hotel amb la resta d’integrants del grup.

 

Agafem el funicular de les 15 h, i quan arribem a baix, tenim la sorpresa i grata rebuda de la resta del grup.

 

Un cop tots reunits a la saleta de l’hotel, com el primer dia, el grup dels 4 també els hi donen una propina d’agraïment, i després de l’intercanvi d’unes emotives paraules ens acomiadem del Pablo i el Quique.

 

Com ens deia el Quique, aquest trekking perdurarà en la nostra memòria.

 

Els paisatges, les dificultats, la bona sintonia entre nosaltres, ... i la qualitat humana del Quique (a hores d’ara no sé si és Quique o Quico) i el Pablo els posem a les nostres motxilles per sempre.

 

La llàstima és que a la foto de Bulnes no hi som els 11 !.

 

Track  Refugi Jou de los Cabrones - Bulnes

 

PD:

 

1. Aquesta ressenya serà ampliada, completada i millorada per un reportatge del Marc que amb la seva Go Pro anava gravant-t’ho tot.

2. En arribar a Barcelona vaig rebre un audio del Quique dient-me que també havia “pillat” !.

 

 

Fotos

 

La Tosa d’Alp (Berguedà)

 

Data : 25/06/2024

Participants : Carles Cabré, Martí Parés, Santi, Jose Mari, Ricard Moran, Marta Castany i Joan Porta

Lloc : Parc Natural Cadí-Moixeró

Punt de trobada: Aparcament Trencapinyes (Berguedà)

Itinerari : Aparcament Trencapinyes,mirador d’Orris, Baga del Claper, Muntanyetes, Mina de la Mena, La Tosa d’Alp, collada de Comafloriu, Pla Baga, Pàrquing Trencapinyes.

Descripció. Sortida per la zona de les Muntanyetes, la vessant més alpina del Cadi/Moixeró. Ascensió a la Tosa d’Alp 2587m i tornada per la collada de Comafloriu.

La jornada comença amb la trobada a les nou al Pàrquing del Trencapinyes, situat a la carretera de coll de Pal. Comencem a caminar per una pista amb poc desnivell que ens durà fins al mirador d'Orris, perfecte atalaia que ens permetrà veure tot el recorregut que haurem de fer i el mateix temps ens dona unes magnífiques vistes de les Muntanyetes, que no deixa de ser el gran al·licient del dia. Passar per entremig d'aquest bosc d'agulles.

Baixem per una pista de molt bon fer, acompanyats per un bosc frondós de pins fins a arribar al Torrent de la Mena. A partir d'ara ens endinsarem en el territori de les Muntanyetes, prenem forces i comencem a vorejar-les per anar a buscar el primer pas. Enfilem per dins un corriol força emboscat marcat per unes fites i punts vermells. Travessem un parell de tarteres i pugem un pendent empedrat fins a col·locar-nos a sota d'una gran roca balmada pintada a tires negres i amb restes d'una cabana. Descansem uns instants per poc després iniciar el tros més complicat. Accedim a un pas, després de realitzar una petita grimpada per una mena d'esglaó natural que ens permetrà col·locar-nos en un altra terrassa i poder fer un flanqueig que ens dura a la canal de la Mina de la Mena.

Les vistes que tenim son força espectaculars, ningú diria que estem al Prepirineu, tens la sensació d'estar en un món alpí, envoltats de formacions rocoses imponents. Fem un flanqueig sobre un prat verd i resseguit per les parets de les muntanyetes i enfilem la canal de La Mena.

La canal de la Mena ens ofereix les restes de la mina de La Mena, dedicada a l'explotació del ferro i el manganès fins als anys setanta del passat segle i en la seva part superior queden les restes dels habitatges dels miners.

La pujada es fa un pèl feixuga el terra és un material descompost i això fa que la marxa és faci carregosa. Tens la sensació de fer un pas endavant i dos endarrere. Però amb paciència i amb determinació ens plantem a dalt on pugem al petit llom que domina tota la canal de la Mena i ens dona unes excel·lents vistes de tota la zona.

A partir d'ara tot és més senzill, caminem per una pista, antiga carretera d'accés a les mines i pugem fins al refugi el Niu de l'Àliga i d'allà fins a la Tosa d'Alp (2587 m).

Un cop dinats i relaxats, prenem la sortida en direcció cap al coll de Comafloriu. Anem seguint la carena i les marques del GR direcció, coll de Pal, caminem planer amb alguna pujadeta i durant els primers metres anem seguint els animals que ens ensenya el parc natural, realment ja alguna d'aquestes figures que semblen de debò. Al cap d'una estona deixem el GR i baixem cap a la collada de Comafloriu per endinsar-nos en un bosc que ens donarà un bon aixopluc i en un parell d’hores serem al Pàrquing, on ens canviarem i començarà la segona aventura.

Aquesta darrera aventura ha estat trobar un bar on poder fer la cerveseta, els de Bagà tancats per ser després de festiu i al final a Guardiola del Bergadà hem trobat el casal dels avis obert i hem pogut tancar la jornada com els bons costums manen. Una bona cervesa, unes xips i sobretot la bona companyia i compartir l'experiència.

 

Desnivell positiu: 888 m

Desnivell negatiu: 888 m

Distància : 13.50 Km

Temps total: 6 h 45 min

Climatologia: dia núvols i clarianes. I sensació de fred per la carena cap a coll de Pal

 

Track

Fotos

 

Tines de Bages

DATA: 29/04/2024

Participants: José María Martínez, Itzá, Andrea Igual, Angeles Martín, Lluís Frontons, Octavi Montagut, Xavier Martínez, Martí Parés, Ricard Moran, Marta Castany, Jordi Raventós i Antoni Masagué.

Lloc: Viladordis, El Bages.

PUNT DE TROBADA: Inici del recorregut, prop de la Tina del Llobregat .

ITINERARI:  Els tres Salts del Llobregat (0,3 km) – Les Tines (1,3 km) – Passera dels Tres Salts (1,7 km) – Coll de les Generes (5.4 km) – Tina Solitària (6,9 km) – Tines de les Solanes (8.0 km)

Desnivell acumulat. 183 metres

Horari: 3:30 h.

Dinar: Al Restaurant del Parc de l’Agulla a Manresa «El Berenador»

TEMPS: Dia assolellat i calorós

INCIDÈNCIES:  Fa cent cinquanta anys la comarca del Bages estava pràcticament entapissada de vinyes, i els pagesos s’esmerçaven en la construcció d’elements que ajudaven a treballar més còmodament i evitar que la collita es malmetés. El recorregut es fa per les barraques de vinya i les tines de vi.

La caminada per aquestes contrades no és dificultosa, llevat d'una part que transcorre per boscos cremats i amb els troncs dels arbres tallats i deixats en el mateix lloc, entorpint el pas pel camí.

Amb tot, ni la calor ni les dificultats del camí han estat cap inconvenient per gaudir d’una ruta farcida de tines i barraques adossades, algunes molt ben restaurades i altres no tant.

Fem un recorregut circular, començant per la Tina del Llobregat, després anem per Les 7 Tines que conformen la paret d’una casa particular i ens adverteixen uns rètols que no ens hi podem acostar. Baixem fis a la Passarel·la dels tres Salts i després d’una pujada, podem veure una resclosa al riu Llobregat. Continuem fins les Tines del pla de Les Generes i un cop ja a l’alçada de la Riera de Mura podem veure la Tina Solitària.

De tornada passem per l’aiguabarreig de la Riera de Mura i el Llobregat.

Acabem la jornada al Restaurant «El Berenador» amb un bon tiberi i contents de la sortida intersetmanal que hem fet.

Track

Fotos

Circular de Mura al Coll d’Estenalles i tornar (Bages)

DATA: 20/04/2024

Participants:  Isabel Castrillo, Jose Maria Martínez, Amaia, Joan Porta, Angeles Martín, Lluís Frontons, Octavi Montagut, Xavier Martínez, Blanca Binué i Martí Parés.

Lloc: Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (Bages)

PUNT DE TROBADA: Aparcament Municipal de Mura.

ITINERARI:  Sortida des de la Font de l’Era, Font del Formatget, Font del Foradot, Salt i Forn de calç de la Blanquera, Cova de Mura, Avenc dels Codolosos, GR5, Sant Jaume i La Mata i baixada pel Coll de la Sabatera i l’Ermita de Sant Antoni.

Desnivell acumulat. 545 metres

Horari: 6h en moviment 4h

Dinar: A la bassa de la Mata

TEMPS: Dia de Primavera amb sol i a estones vent fresquet.

INCIDÈNCIES:  Pujada passant per fonts i un salt d’aigua sense aigua degut a la sequera actual, després la traça es va enfilant pel llom de la carena del Pla de Serrallonga fins arribar al GR5 que ens porta a la casa de la Mata i la seva bassa, on hem dinat, veient les granotes i els gossos nedadors. La baixada pel llom de la Serra de la Mata i el Turó de la Roureda ens retorna, a l’arribar a la riera de Nespres i l’ermita de Sant Antoni a Mura.

Comiat al bar Batista de Mura.

Track de la ruta

Fotos

 

Pic de Morou (Montseny)  - Vallès Oriental-   23.03.24

PARTICIPANTS:    Pau Parés – Octavi Montagut – Martí Parés – Joan Porta – Andrea Igual – Jose Luis Santiago – Lluís Frontons – Ángeles Martin – Toni Masagué – Jose Anguera – Teresa Escarré – Lluís Hernandez – Isabel Castrillo.

LLOC:  Turó de Morou (Montseny)

PUNT DE TROBADA: Aparcament de Santa Fe de Montseny

ITINERARI:  Santa Fe (1.130) – La Casa Partida – Puig Bruguer (1.210) – Pedra Ajaguda (1.160) – El Cigalot del Montseny (1.120) – La Cornera (1.265) – Esquei de Morou (1.290) – Turó de Morou (1.312) – Empedrat de Morou (1.230) – Embassament de Santa Fe (1.085) – Santa Fe.

HORARI: 4.30 hores 

TEMPS:  Dia de primavera sense gens de fred i amb força calor cap al migdia. La visibilitat no gaire bona a causa de la calitja.

DINAR:   Al restaurant del Coll de Revell

INCIDÈNCIES:   En Pau i en Carles ens van preparar una bonica, però complicada travessa per la zona de Morou al Montseny.

Una ruta circular d’uns 8 km des de Santa Fe i visitant totes les roques i esqueis de la zona de Morou que dominen el vessant de la muntanya que s’enfonsa verticalment fins a Riells.

Sortim de Santa Fe per la Casa Partida i de seguida s’acaben els camins. Pel mig del bosc de faigs pugem al Puig Bruguer i baixem a la curiosa Pedra Ajaguda o Pedra-que-seu. Després planegem fins a trobar una antiga pista que ens portarà fins al Cigalot del Montseny, pedrot emblemàtic que ha merescut inclús un poema que adjuntem al final. D’aquí busquem un altre camí que ens portarà fins a La Cornera, potser el millor mirador de la zona, amb una panoràmica extraordinària des del mar al Pirineu. Ara enllacem amb un camí que ve de Santa Fe i arribem a l’Esquei de Morou, agulla de roca prop del cim del Morou, molt visitada i amb un llibre de registre al cim, i que també gaudeix d’una bona panoràmica. Després pugem al proper Turó de Morou, amb el seu cim cobert d’arbres i, per tant, sense vista. Ara baixem de la muntanya pel vessant oposat i quan arribem al camí marcat, en lloc de tornar directament a Santa Fe pel Pla dels Mulladius, girem a l’esquerra i anem a l’Empedrat de Morou, zona rocallosa formada per grans blocs de granit. La baixada continua fins a arribar a l’embassament de Santa Fe (mig buit) i en suau pujada retornem a Santa Fe i a l’aparcament a on hem deixat els cotxes.

Per acabar l’excursió anem a dinar al restaurant del Coll de Revell, a on gaudim d’un llarg i copiós àpat.    

La Casa Partida: Edifici de quatre pisos i golfes, amb coberta a una sola vessant, i façanes de mamposteria de pedra granítica acarada. Fou construït entre els anys 1910 i 1920, i el seu curiós aspecte és el resultat del projecte de construcció de dues cases adossades, de les que finalment només s'arribà a aixecar aquesta. Tot i així, sí que es construïren els fonaments i els murs baixos de les dues. Si us interessa te 9 habitacions i 3 banys i està a la venda per 450.000 €

Fotos

Track

 

Serra de Finestres (La Garrotxa) 24.02.24

Montnegre (Maresme)  27.01.2024

 

Cingles de Taravil   (Berguedà)  29.12.2023

PERTICIPANTS: Xavier Martínez, Octavi Montagut, Joan Porta, Lluís Hernández, Isabel Castrillo, Lluís Frontons, Angeles Martín, Rocky.

LLOC:  l’Espunyola (Berguedà)

PUNT DE TROBADA:  L’Espunyola, Bar Cal Parera

ITINERARI:  Casa La Creu (1016), Casa Gomira (1045), Sant Andreu de la Móra (960), confluència amb GR1 (960),  desviament del GR1 (1027), Grau de Ventaiola (1055), marrades amunt i avall i tornada pel mateix camí. Alçada màxima assolida 1.217 m.

HORARI:  6 hores

TEMPS: Cel ennuvolat amb temperatura força suau. Bona visibilitat.

DINAR: A casa

INCIDÈNCIES:  L’excursió ha transcorregut sense problemes fins que hem començat a ascendir  buscant el Grau de Ventaiola. En deixar el GR1 no hi havia marques i el camí no estava gens definit, cosa que ens ha obligat a fer diverses marrades. El terreny ha esdevingut progressivament feréstec, amb fort pendent, bosc espès i abundant matoll; també hem hagut de grimpar per roquers de conglomerat.  No ha ajudat gens que el track descarregat presentava diversos trams en línia recta, en els que calia endevinar el camí. Finalment hem decidit abandonar tornant pel mateix camí, força difícil també de baixada.

Hi tornarem!

Fotos

Track (a no seguir): 

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cingles-de-taravil-156838080

 

Cingles de Vallcebre  25/10/23  (Berguedà)

 

Montserrat  28/10/23

 

Participants: Víctor Gimeno, Martí Pares, Blanca Binué, Isabel Castrillo, Lluis Hernandez

 

Punt de trobada: Aparcament de Can Maçana

 

Itinerari: Can Maçana, Coll de Guirló, Refugi Vicenç Barbé, Coll de Port, Coll de Guirló, Sant Pau Vell, Can Maçana.

 

Recorregut: ruta circular sortint de Can Maçana. Un cop passat el Coll de Guirló el camí gira a la dreta cap el Refugi Vicenç Barbé on arribem amb uns 50' i una vegada hem fet la grimpada del Pas de la Portella. Des de el refugi continuem cap el Coll de Port i alli iniciem el tram de baixada que ens porta, per l'altre banda del massís, a passar per sota La Foradada i La Cadireta. Seguim pel camí fins arribar un altre vegada al Coll de Guirló on ens desviem per anar ha veure les ruïnes de l'ermita de Sant Pau Vell i finalment arribem de nou a Can Maçana.

 

Desnivell: 350 m.

 

Distancia: 7,68 km.

 

Horari: 3h 12'

 

Temps: dia solejat i bona temperatura

 

Dinar: es va decidir tornar a dinar a casa

 

Fotos

Track

 

Roca Guillera  30/9/23

DATA: 30 / 09 / 23

PARTICIPANTS:   Pau Parés – Carles Cabré – Octavi Montagut – Martí Parés – Joan Porta – Andrea Igual – Xavier Martinez – Jose Mari Martinez – Jose Luis Santiago – Víctor Gimeno – Mari Carmen Arévalo – Blanca Binué – Jose Anguera – Lluís Frontons – Ángeles Martin – Ivone Fíguls – Agustí Turull – Lluís Hernandez – Isabel Castrillo – Manolo Villa – Ana Escribano – M.Àngels Fernandez.

LLOC: Roca Guillera (Guilleries) (La Selva)

PUNT DE TROBADA: Parc de Sant Salvador - Santa Coloma de Farners

ITINERARI:   Del Parc de Sant Salvador en cotxe per la pista fins a l’ermita de Farners.

Farners (380) – Can Planes Vell (450) – Can Garolera (500) – Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda (590) – Roca Guillera (680) – Farners.

HORARI: 3 hores

TEMPS:  Dia estiuenc amb molta calor.

DINAR:  Al restaurant-picnic Els Avets (Santa Coloma de Farners)

INCIDÈNCIES:  Novament, fem la sortida d’inici de temporada per les muntanyes de les Guilleries.

Aquest cop vam anar en cotxe des de Santa Coloma fins a l’ermita de Farners. Aquí comencem a caminar fins a l’ermita de Sauleda, a on esmorzem. Una curta pujada ens porta fins al cim de Roca Guillera a 680 metres, mirador privilegiat d’aquesta zona sud de les Guilleries, entre Santa Coloma i Sant Hilari.

Una vegada fet el cim, tornem a baixar fins a Farners per un altre camí. Baixem amb els cotxes fins al Parc de Sant Salvador, a on fem una parada per fer passar la sed. Ja descansats, anem fins al restaurant-picnic Els Avets, que està a la carretera vella de Riudarenes.

Després d’un llaaaarg... dinar, aprofitem per fer la programació de la temporada 2023-2024.

Esperem poder realitzar totes les sortides previstes i que cada mes ens puguem retrobar tota la Colla.

Fotos

Track