PICOS DE EUROPA     juliol - agost de 2024

Participants:  Xavier Martínez, Marc Subirà,  Martí Parés, Joan Carles Olmedillas, Jordi Costa, Toni Masagué, Joan Porta, Marta Castany, Ricard Moran, José Luís Santiago i José María Martínez.

 

Divendres 26 de juliol 

 

Mentre uns viatgem en avió fins a Santander amb vueling (Marc, Martí, Joan Carles, Jordi, Toni i Xavier), la resta ho fan en dos cotxes: el del José Mari (Joan, Marta, Ricard) el mateix dia 26 i Santi uns dies abans des de Traspaderne, el seu poble.

 

Els que venim en avió ja tenim emparaulat els trasllats de l’aeroport a Puente Poncebos (Asturies) i viceversa, amb Carlos, un amic del guia, que resulta ser una persona molt xerraire i amable. De camí parem a dinar al Restaurante Royal III (La Casa Azul), lloc recomanat per ell, a on mengem molt bé de menú.

 

Els dels cotxes arriben abans a l’Hotel Arcea Mirador de Cabrales de Puente Poncebos, on tenim reservada aquesta nit, i la darrera del trekking.

 

Per fer temps fins l’hora de sopar i estirar les cames, alguns van a fer una sidra i un cabrales al costerut poble de Camarmeña al bar La Fuentina.

 

Ens retrobem per sopar al restaurant del mateix hotel. L’amanida de la casa està sensacional.

 

Acabats de sopar coneixem a Quique, el guia de PICOS TREKKING COMPANY (Web: picostrekking.com) que hem contractat per fer el trekking de 7 dies anomenat “Anillo Extrem”. Es tracta d’una ruta circular amb sortida i arribada a Puente Poncebos pels diferents refugis que enllacen les dues anelles més occidentals de les tres que constitueixen la “integral” de Los Picos de Europa.

 

Dues valls fluvials separen els tres massissos. L’occidental o El Cornión i els seus famosos Lagos de Covadonga s’ubiquen a ponent del riu Cares; entre aquest i el riu Duje s’alça el massís central o de Los Urrieles, el més alt, on destaquen cims com Torre Cerredo (2.650 m) i el mític Urriellu o Naranjo de Bulnes. I la tercera anella, la que no farem, envolta el massís d’Ándara, amb la població de Potes al seu peu, que s’aixeca a l’est del riu Duje. Uns massissos que comparteixen territori amb tres comunitats, la d’Astúries, Lleó i Cantabria, aquesta darrera la que menys trepitjarem.

 

Un cop fetes les presentacions, el guia ens explica com serà la jornada del dia següent, i així serà cada dia fins que arribarà un dia en què preferirem no saber el que ens espera l’endemà !. Li paguem la resta del preu convingut, que inclou la reserva dels refugis en règim de mitja pensió, qüestió important perquè al ser refugis generalment petits, no déu ser fàcil aconseguir plaça.

 

Dissabte 27 de juliol

 

Puente Poncebos – Ruta del Cares – Canal de Trea – Refugio Vega de Ario (1.630 m): 14 km + 1.500 m  - 170m. 

Esmorzem al mateix hotel, a les 8 h, més tard del què voldríem, però està inclòs en el preu de l’habitació i no hi ha massa alternatives al voltant. Mentre ens anem preparant, arriba Pablo, el segon dels guies, i un gran encert que siguin dos com veurem a continuació.

 

Iniciem la nostra aventura a Puente Poncebos, seguint un tram de 8 km de la famosa ruta del riu Cares (PR 3) que arriba fins al poble de Caín on s’arriba en cotxe. Ens topem amb força gent en ambdós sentits.

 

Poc abans del Puente Bolín, on ens aprovisionem d’aigua fresca, ens desviem del còmode PR per pujar per la solitària canal de Trea, una canal molt dreta com ho explica el fet que en només 4 km s’hagi d’assolir un desnivell positiu de 1.200 m. Que ascendim a ple sol no ajuda, i José Mari té una mena de cop de calor i el Ricard fortes rampes, que els impossibiliten seguir amb normalitat, i els guies els ajuden amb les motxilles. A mitja pujada la majoria de nosaltres bevem aigua del brollador que surt d’un forat a la roca en forma de cova, qüestió que serà motiu de debat en quant als mals que estan per venir.

 

Un cop arribem al Collado de las Cruces (1.571 m), el camí es fa menys exigent i tots podem seguir amb més o menys normalitat el kilòmetre i poc que ens manca fins al refugi, situat en mig d’un prat envoltat per la boira, i protegit del bestiar per un tancat.

 

Com és tradició, només arribar comprem a la “cantina” les corresponents cerveses, que al llarg de la travessa s’aniran transformant per a molts en “aquarius”.

 

El refugi és molt precari i no té aigua corrent, i la font que hi ha fora del tancat està temporalment fora de servei per un problema d’aigües a munt, així que només es pot fer servir per rentar-se. Tota l’aigua que bevem ha de ser comprada i embotellada. I per pixar i/o cagar hem d’anar al prat, sense miraments !. El més insòlit en aquestes condicions és que nomes arribar el Martí, la Marta i el Ricard aconsegueixen dutxar-se, amb un sistema artesanal que no sabria ben bé explicar.

 

Per sopar ens estrenem amb les llenties, més d’un plat per cap, que també formarà part més tard del debat causant dels nostres mals.

 

Track   Puente Poncebos - Refugi Vega de Ario

 

 

Diumenge 28 de juliol

 

Refugio Vega de Ario (1.630 m) – Refugio Vegarredonda (1.410 m): 17 km + 700 m  - 870 m. 

 

Etapa llarga en distància, però còmode en quan a camins i desnivells, llàstima que al poc de sortir la Marta i jo tenim els primers símptomes de mal de panxa i diarrea. El Jordi té un “amago” però no passa d’aquí, però el Toni se suma al grup dels afectats.

Seguim el PR 4 que en un suau i llarg descens ens porta fins al llac de La Ercina. Anem al bar que hi ha al costat de l’aparcament per beure coca-cola, aquarius ... i descansar una mica. Està com un ou de turistes que han pujat als llacs en transport públic. Fa molta calor, més de l’habitual segons els guies.

 

Voregem el llac pel PR 2, i després seguim un tros per pista fins a Vega La Piedra (1.130 m), des d’on enllacem amb el PR 5 que en un suau ascens de 4 km ens ha de portar al refugi de Vegarredonda.

 

Poc abans d’arribar al Collado Gamonal (1.446 m), al Toni li ve un “apretón” i en un exercici de realisme davant l’adversitat, resol el tema amb solvència i decisió en un rierol proper davant la mirada expectant de tots els presents i algun vedell.

 

Anem arribant per tandes al refugi, Pablo ens espera per indicar-nos una drecera. Els darrers el Ricard i la Marta, que no millora ans al contrari, amb el Quique.

 

Disposem de temps per hidratar-nos, dutxar-nos en condicions prou òptimes, fer bugada i descansar. Dels dos edificis, ens ubiquen en el petit, quasi tot per nosaltres, i ens podem instal·lar còmodament amb les nostres pertinences.

 

Per sopar, els guardes tenen la gentilesa de fer-nos arròs bullit per a la Marta, Toni i a mi. La resta es menja una paella que fa molt bona pinta per ser de refugi.

 

Abans d’anar a dormir podem contemplar la posta de sol en el rocam que tenim a tocar, i de pas parlar per telèfon, ja que és només en aquest punt on hi ha cobertura.

 

Track    Refugi Vera de Ario - Refugi Vegarredonda

 

 

Dilluns 29 de juliol

 

Refugio Vegarredonda (1.410 m) – Vega Huerta – Refugio Vegabaño (1.320 m): 16 km + 1.180 m.  – 1.300 m.     

 

La Marta amb gastroenteritis no ha passat bona nit, així que ells dos decideixen desfer el camí d’ahir fins al llac de La Ercina, i mirar de trobar transport que els tregui del trekking i anar al metge.

 

Avui també serà un dia intens on travessarem el vell mig del massís Occidental o del Cornión.

 

Iniciem la jornada amb una sostinguda pujada, que passa per l’antic refugi (de forma ogival) fins al Collado de Les Merines (2.110 m). A partir d’aquí caminarem els següents 8 km lleugerament per sobre de la cota dels 2.000 m fins al Collado del Burro (2.132 m).

 

És el paisatge més inhòspit de tota la travessa. Seguint ara marques grogues, ara fites, per un camí poc definit, travessem un terreny càrstic molt fracturat, fent continues pujades i baixades per anar superant les depressions en forma d’embut (jous) que ens anirem trobant (algunes amb petites congestes de neu residual), als peus dels grans cims (torres en asturià) de més de 2.400 m d’alçada (Santa María, de la Jorcada, d’Enmediu, de las Tres Marías i del Tercu).

 

Passat el tram més difícil, ens aturem per dinar i descansar en una vega (“zona de pastura plana”), vega Huerta (2.046 m), on hi ha un refugi no guardat, on un parell d’excursionistes s’estaven fent el dinar, i una font que abocava l’aigua a un abeurador una mica més a baix, on ens refresquem i fins i tot el Joan hi posa els peus.

 

Tot l’espai està presidit per una “mole” de roca, cim emblemàtic per fer escalada, la Penya Santa de Castilla (2.596 m). Si haguéssim trobat una mica d’ombra hagués estat ideal, però no va ser el cas. El Martí fins i tot es va refugiar en el refugi, mai millor dit !

 

Abans de marxar, agafem aigua i majoritàriament la potabilitzem per precaució.

 

El camí fins al Collado del Burro, tot i mantenint la cota, és molt més definit i fàcil de seguir, així que per grups hi anem arribant abans d’abordar tots junts la vertiginosa baixada de la Canal del Perro, que més enllà d’evitar les relliscades per la pedra solta, no presenta cap altra dificultat.

 

Ja es divisa el refugi amagat en un prat llunyà, però encara ens queda més d’una hora de baixada que es fa eterna. Seguim per un llom fins a trobar un camí de falgueres i terra gris amb el refugi d’Icona a baix, i després ens endinsem en una fageda, amb un espectacular roure mil·lenari (roblón de Costafria), travessem un parell de ponts sobre el riu Dobra, mirem de no enfangar-nos ... i finalment arribem al principi d’una tanca de fusta que vorejant-la ens portarà al refugi.

 

És el moment de la desitjada beguda fresca i de xerrar relaxadament amb altres excursionistes que ja coneixem d’anteriors refugis, com tres joves i simpàtics valencians musico-militars amb els que el Martí es dóna un bany de joventut.

 

La dutxa “tropical” a Vegabaño és una delícia. Sabó biodegradable, cortines de ras, estança de fusta, aigua a dojo i la visió del prat i les muntanyes al teu davant.

 

Track  Refugi Vegarredonda - Refugi Vegabaño

 

 

Dimarts 30 de juliol

 

Refugio Vegabaño (1.320 m) – Puertos de Dobres – Posada de Valdeón – Cordiñanes – Refugio Collado Jermoso (2.046 m): 16.5 km +1.660 m -700 m.

 

A la nit ha fet una forta ventada i remullada. Els de les lliteres de d’alt (tercer pis) han passat molta calor i patit l’aire viciat.

 

Un cop superat el caos diari de refer les motxilles en un espai molt petit, aprovisionats d’aigua de la font del darrere del refugi i esmorzats, iniciem la ruta ascendent que travessant la fageda de Valdelafuente arriba fins al Puerto de Dobres (1.556 m). Ens anem trobant als valencians que han perdut el camí més d’un cop, són els avantatges d’anar amb guia !.

 

A partir d’aquí el camí és fàcil, de baixada, i en el darrer tram per pista (PR 12), fins que divisem el primer “horreo” de Posada de Valdeón, bonica població banyada pel riu Cares.

 

Hi arribem en dos grups, fa molta calor. José Marí arriba en el segon, molt fotut, ha vomitat pel camí i ho torna a fer com una font en arribar al poble. No està en condicions de continuar, tampoc Martí que pràcticament no menja, només beu, i no es veu en cor d’afrontar l’exigent pujada fins a Collado Jermoso amb tanta calor. Joan dubta, però finalment decideix seguir. Posada de Valdeón és un punt per on poder “escapar” i ho aprofiten marxant en taxi fins a Arenas de Cabrales on la Marta i el Ricard els reserven una habitació en l’hotel on hi són ells.

 

La resta, un cop hem recuperat forces en un dels bars que hi ha, continuem fins a Cordiñanes, a quasi una hora de camí planer. Hi fem un petit descans i ens aprovisionem d’aigua en la font abans d’afrontar els 5 km i 1.300 m de desnivell que ens separen del refugi, unes 5 hores comptant les parades.

 

Després d’unes primeres llaçades, seguim per un camí tallat a la roca equipat amb cadenes per franquejar la Peña del Porracho. En un punt intermedi, quasi aturats per fer una reunió, al Toni se li plega un dels pals i quasi se’n va a baix. Ens dona un bon ensurt a tots, Pablo inclòs, de manera que decideix que aquells pals ja no tornaran a Barcelona.

 

Un cop superem aquest tram més compromès, ens aturem al començament de la fageda de Asotín a on esperem al Joan que va amb el Quique. Mentre ell descansa, la resta ens posem en marxa amb el Pablo, seguint la fageda fins a trobar la canal de Asotín, i a meitat de la mateixa ens tornem a aturar a la verda praderia de la vega de Asotín. Ens refugiem al darrera d’una gran roca que ens protegeix del sol per descansar fins que arriba novament el Joan, que així que ho fa es tira al verd.

 

Estem aproximadament a la meitat de la pujada. Repetim la jugada, mentre el Joan descansa, la resta ens posem en marxa. A mesura que anem pujant Santi es troba cada cop més malament, vomita i Pablo li agafa la motxilla, i quan ja estem quasi al final de la grimpada de la rocallosa canal de Argayo Congosto, a pocs metres del refugi, s’atura, s’estira i no té ni forces per dir-nos què li passa. Pablo té el dilema de si continuar amb nosaltres i després venir-lo a buscar o que nosaltres seguim sols mentre ell es queda amb Santi. Finalment opta per la segona solució ja que el refugi el tenim a tocar.

 

Certament és un “collado jermoso”, però estem massa esgotats, deshidratats i assedegats per apreciar-ho en aquell moment. Una mica després arriba Santi, amb el Pablo. Sembla que s’ha refet una mica, es beu una cervesa i se’n va directe a la llitera, la primera que troba i d’allà no es mourà fins al dia següent !. Les motxilles les hem de deixar en un armariet amb clau a l’entrada, mentre que l’habitació la tenim a dalt. Un “follón” d’anar a munt i avall.

 

La noia del refugi, molt amable, ens passa a la tanda de les 8 h per sopar. Sopem i després ens dutxem, amb aigua freda (la calenta s’ha acabat) ... i amb tot això, finalment arriba el Joan amb el Quique, al límit de les seves forces però sense perdre el sentit de l’humor. El Quique li ha portat la motxilla una bona part de la pujada. Certament ens hem pogut equivocar en moltes coses, però amb els guies la sort ens ha acompanyat !

 

La cobertura de mòbil la tenim a pocs metres de pujada, en el coll, i alguns com el Marc que encara disposen de forces i ànim, s’hi acosten per veure la posta de sol.

 

El Joan descansa una estona perquè no li reprengui el menjar abans de poder sopar una mica, amb el Quique, el que els hi han guardat per a ells dos la guarda del refugi, amb una bona gerra de cervesa. 

 

Track  Refugi Vegabaño - Refugi Collado Jermoso

 

 

Dimecres 31 de juliol

 

Refugio Collado Jermoso – Refugio Cabaña Verónica – Refugio de Urriellu. 

9.5 km +850 m.  -950 m.    

 

Des del refugi seguim el camí ben marcat que va flanquejant a mitja alçada els cims Torre Llambrion i Torre Casiano de Prado fins a las Colladinas (2.186 m), amb bones vistes del refugi i la seva estratègica situació.

 

A mesura que ens acostem Cabaña Verónica (2.325 m) hem de posar atenció a on trepitgem, perquè hi han bastantes simes i el terreny és irregular amb petites grimpades i desgrimpades seguint els puntets vermells a la roca d’un camí força perdedor, i just abans d’arribar-hi hi ha un tram d’uns 20 metres de baixada rocallosa amb caiguda a ambdós costats i poca amplada, però suficient per passar amb cura. Una altra cosa seria amb pluja o neu !.

 

Cabaña Verónica és un minúscul refugi metàl·lic (les restes d’un vaixell de guerra nord-americà de la Segona Guerra Mundial). Hi parem per descansar, picar quelcom per menjar i prendre coca-cola, necessitem sucre i energia. Hi ha molta gent vinguda des del telefèric de Fuente Dé, seguint el PR 23.

Un altra punt interessant de la jornada el trobem al Collado de Horcados Rojos (2.344 m) i la vertical baixada cap al jou de los Boches, que han equipat recentment amb cadenes (abans hi havia un cable ens diuen els guies). El Pablo ens posa en fila en funció de com veu les nostres forces per poder gestionar millor el pas i la baixada (el Marc, Jordi i Joan Carles són els que van més bé). És un bon gestor d’equips, es observador i es nota que és professor d’educació física.

 

Travessem els jous per la Garganta de los Boches (2.151 m), fins que abans de la darrera pujada ens aturem per reagrupar-nos, descansar i menjar. En aquest punt em quedo fred i començo a tenir sensacions rares. Un cop feta la pujada ens apareix l’imponent Picu Urriellu, parem per fer-nos fotos. Ja només ens queda una suau baixada per arribar al refugi que ja veiem a la vega, als peus del Picu.

 

Només arribar demanem begudes, i el Joan ho complementa amb un plat de “cecina” (necessita “proteïna animal” ! diu ell). És un refugi gran, hi ha molt enrenou de gent, i incòmode en quant a les gàbies on hem de deixar les motxilles, i tenen un problema transitori amb l’aigua arran de les darreres pluges i no ens podem dutxar. Afortunadament als lavabos hi arriba un raig escanyolit.

 

Seguint el ritual de cada dia, els guies ens demanen els DNI’s i els carnets de federats, per registrar-nos i que ens assignin els llocs per dormir. El Joan no té el DNI, suposem que s’ha quedat en l’anterior refugi !.

 

M’estiro a la llitera, tinc angúnia i mal de panxa, i quan porto una estona m’aixeco per anar al lavabo, i tant bon punt arribo faig la gran vomitada a la pica, com una font, igual que José Mari a Valdeón. Menys mal que vaig poder arribar-hi, que si no armo un cristo que flipas !. M’entorno a la llitera, vaig bevent glopets d’aigua, estic assedegat, i segueixo tenint mal de panxa. El Joan Carles em dona tres boletes homeopatia que m’aturen el dolor. Òbviament no m’aixeco per sopar, em sento molt fluix i em passo la nit pensant com m’ho faré al dia següent. 

 

Track  Refugi Collado Jermoso - Refugi Vega de Urriellu

 

 

Dijous 1 d’agost

 

Refugio Vega de Urriellu ( 1.960 m) – Refugio del Jou de los Cabrones (2.024 m):

4.5 km + 410 m - 380m.   

 

Avui l’etapa més curta i senzilla, per recuperar forces per la forta baixada de demà.

 

Seguint els consells de Joan Carles em prenc una camamilla, homeopatia i intento menjar pa sense gluten, però m’és impossible, no em passa res.

 

Em trobo amb un dels integrants del grup dels “sevillanos” que em pregunta si vaig cap Collado Pandébano, una llarga via d’escapament en direcció al refugi de la Terenosa per arribar a Sotres pel GR 202. S’ha fet mal al genoll i no pot seguir, no sé com podrà arribar !. li desitjo sort i penso que quan les coses van malament cal pensar que sempre poden anar pitjor !.

 

Ens posem en marxa, i em poso amb el Joan per anar al seu ritme, em sento molt dèbil. D’entrada toca superar de pujada el desnivell del dia per un camí de tartera fins a la Brecha de los Cazadores (2.322 m), una canal equipada amb esglaons metàl·lics i cadenes. A mitja pujada el Quique m’agafa la motxilla, i no em resisteixo, veu que no puc amb la meva ànima !.

 

La resta del grup va bé. El Santi i el Toni recuperats. Ens topem amb el guia de Cabrones i els seus dos gossets, que va a Urriellu per provisions, i ens aturem mentre xerra amb els nostres guies. Segons ens explica Quique, cada dia ell o la seva companya fan aquest recorregut amb una motxilla ben plena per aprovisionar-se ... i els gossets també fan l’escala metàl·lica !.

 

Certament a partir de la bretxa és un camí de baixada bo, al final del qual em trobo més bé i recupero la motxilla.

 

Arribem d’hora al petit però acollidor refugi de Jou de los Cabrones, encaixonat en un jou com indica el seu nom, que té la fama de ser el més aïllat d’Espanya. I demanem unes taules d’embotits i formatges per dinar. Jo comparteixo amb el Marc una només de pernil seguint la recomanació del Quique amb pa de gluten que menjo amb gana, però en quantitat moderada per prudència. És sorprenent que en un lloc perdut com aquest puguis menjar això, i posa en valor la feina dels guardes perquè sigui possible, i a un preu molt raonable.

 

El guarda, un noi jove, prim i fibrat, comenta que ha tingut moltes baixes de reserves. De fet ens mancaven dues places pels onze, i ara només estem nosaltres i dos alemanys. Els nostres guies dormen en tenda a fora, jo crec que per prudència, perquè si cauen ells la fem bona. Al final s’imposa la tesi que un virus intestinal ha anat passant de refugi en refugi a través dels muntanyencs, i ens comenta que per les vies d’escapament els taxis han anat traient molta gent del circuït. La causa no la sabrem mai, però les condicions higièniques dels refugis certament no ajuden.

 

A la nit sopem com a reis, sopa, pasta (el Joan Carles i jo sense gluten molt ben condimentada), amanida i plàtans de postres ... potser massa per sopar !. Jo m’he recuperat, però sopo poc. Estem relaxats, pensant suposo que estem arribant al final, i la conversa al voltant de la taula és distesa i animada, liderada pel Joan Carles i Pablo al voltant de les vacunes, ...

 

Per la nit ens anem trobant a fora del refugi, ara uns, ara altres, per pixar al prat (no hi ha lavabo a dins del refugi), mentre contemplem embadalits els estels. En una d’aquestes trobades, el Joan em comenta que també ha caigut, va amb descomposició. I al matí és el Toni que també es troba malament i ha passat molt mala nit, sense esma ni per omplir d’aigua la cantimplora de la font que hi ha una mica més a baix del refugi.

 

Track  Refugi Vega de Urriellu - Refugi Jou de los Cabrones

 

 

Divendres 2 d’agost

 

Refugi Jou de Cabrones – Canal de Amuesa – Bulnes – Poncebos: 8.5 km + 100 m - 1.900m.  

 

El camí comença amb un pas de desgrimpada equipat amb cadenes, i més endavant un altre i fins aquí la part més delicada.

 

La resta és anar baixant amb calma i atenció per mirar de no caure. Hi ha molta boira quasi tot el camí, i això fa que les pedres gastades (“lavadas” com diu el Pablo) i humides estiguin molt relliscoses, i sembrat de tifes de vaca. Tot i així, quasi tots acabem posant el cul a terra en algun moment. I el Joan Carles acaba amb dolor als genolls de la tensió.

 

Paisatge no en veiem cap, però Pablo es va orientant com pot amb el GPS: Cuetos del Trave, Collado Cima, Canal de Amuesa (850 m de desnivell), Vall de Los LLanos del Torno, i finalment arribem al barri alt de Bulnes, a on parem al primer bar que trobem, Mirador Lallende, a beure quelcom. Pablo, Marc i Jordi s’entaulen amb unes croquetes i uns formatges, la resta fem bondat, quin remei !.

 

Esperem força estona al Joan, que ve amb el Quique, que s’ha convertit en el seu inseparable company de viatge. Mentre l’esperàvem, a proposta del Jordi, i amb l’acord unànime del grup dels 7 (el del Joan el suposem), reunim una propina de 30 euros per cap, que els hi fem entrega un cop hi som tots, en agraïment a la seva bona feina, ja que han fet de guies, “portejadors”, animadors ... tot sense perdre la tranquil·litat i el bon humor.

 

Finalment, tots decidim acabar el trekking a l’estació del funicular de Bulnes, i estalviar-nos el darrer tram de baixada. Els guies prefereixen fer el camí que resta fins a Poncebos, així que els portem les motxilles, i quedem que ens acomiadarem en l’hotel amb la resta d’integrants del grup.

 

Agafem el funicular de les 15 h, i quan arribem a baix, tenim la sorpresa i grata rebuda de la resta del grup.

 

Un cop tots reunits a la saleta de l’hotel, com el primer dia, el grup dels 4 també els hi donen una propina d’agraïment, i després de l’intercanvi d’unes emotives paraules ens acomiadem del Pablo i el Quique.

 

Com ens deia el Quique, aquest trekking perdurarà en la nostra memòria.

 

Els paisatges, les dificultats, la bona sintonia entre nosaltres, ... i la qualitat humana del Quique (a hores d’ara no sé si és Quique o Quico) i el Pablo els posem a les nostres motxilles per sempre.

 

La llàstima és que a la foto de Bulnes no hi som els 11 !.

 

Track  Refugi Jou de los Cabrones - Bulnes

 

PD:

 

1. Aquesta ressenya serà ampliada, completada i millorada per un reportatge del Marc que amb la seva Go Pro anava gravant-t’ho tot.

2. En arribar a Barcelona vaig rebre un audio del Quique dient-me que també havia “pillat” !.

 

 

Fotos

Vídeo del Marc Subirà