OLIMP 2015
DATA : 12 al 19 / 06 / 15
PARTICIPANTS: Joan Porta – Andrea Igual – Pau Parés – Octavi Montagut – Martí Parés – Jose Anguera – Teresa Escarré – Francesc Pau – Jose Mari Martinez – Toni Masagué – Jose Luis Santiago – Jordi Costa – Núria Montagut.
LLOC: Mont Olimp (Grècia)
Sortim el dia 12 des de l’aeroport de Girona en un vol de Ryanair amb destinació a Salònica. Som 12 (tots menys l’Octavi) i arribem a l’aeroport Makedonia a les 16.30 hores. D’allà, amb un autobús, cap al centre de la ciutat i a buscar l’Hotel Esperia. Aquí comencem a apreciar les avantatges de portar al capdavant de l’expedició a en Joan, que ens deixa bocabadats amb el seu domini del grec. Una vegada assignades les habitacions i deixades les maletes, fem una primera passejada per la ciutat i un bon sopar al barri del port.
El dia 13 el dediquem a visitar la ciutat: àgora, Àgios Dimitrios, Àgios Nikolaos Orfanos, muralla, monestir de Vlatadon, Óssios David, torre Trigonou i dinar al Ouzepí Toivápi. Després continuem: Àgios Georgios (Rotunda), Arc de Galeri, Palau de Galeri, monument d’Alexandre el Gran, passeig en vaixell pel port, Torre Blanca, Àgia Sofía i finalment sopar al mercat.
El dia 14 ens llevem aviat i anem a buscar les dues furgonetes amb les quals ens mourem aquests dies. Al volant en Francesc i el Jose, i sortim cap a l’Olimp. Parem primer al càmping Stolos a on es queda la Núria i deixem les maletes. Ja amb les motxilles preparades, anem a Litochoro a on dinem i després fins a l’aparcament de Prionia a poc més de 1.000 metres d’altitud, a on s’han de deixar els cotxes. Des d’aquí, xino xano cap al refugi, una pujada continuada de 1.000 metres de desnivell, amb molta xafogor, però per bon camí. En unes 3 hores arribem al refugi Spilios Agapitos, situat a 2.100 metres i ja tenim a la vista el cim de l’Olimp. El refugi està molt bé i ens donen dues habitacions per a nosaltres sols en un edifici a part. Bon sopar i alguns comencen a conèixer l’ouzo, i van més contents que els altres a dormir.
El dia 15 és el gran dia. Ens aixequem a les 6 i fa un dia esplèndid. Calor i ni un núvol. El sol comença a sortir pel mar, que es veu perfectament des d’aquí. Després d’esmorzar, comencem a pujar. Ens anem separant en tres grups, segons la pressa de cadascú. En poc més de dues hores arribem al Skala a 2.866 metres, punt intermedi de la carena i unió dels itineraris. La visió del cim de l’Olimp (el Mytikas) és força impressionant. Aquí la Teresa i l’Andrea diuen que ja en tenen prou i que es queden aquí. Els altres nou seguim endavant i superem la grimpada final força vertical. Finalment arribem al Tron de Zeus a 2.918 metres. Coincidim a dalt amb una argentina, un rus i tres moldaus, i tots ens fem fotos, onejant la nostra estelada. Queda poc temps per parlar amb els déus, però alguns ens comuniquem amb Zeus, altres amb Posidó, i altres es decanten clarament per Afrodita. Tornem cap al Skala, desgrimpant amb molta precaució pel fort pendent que tenim al davant. Quan arribem al Skala, la Teresa i el Jose Mari han sortit cap al Skolio, l’altra punta de l’Olimp, que està a poca distància. El Jose, el Martí, el Jordi i el Pau, els seguim i tots sis coronem, juntament amb els tres moldaus, el cim del Skolio de 2.912 metres. La vista de la cara nord del Mytikas i del circ que s’enfonsa mil metres per sota els cims és espectacular. Tornem al Skala i tots plegats baixem molt ràpidament fins al refugi a on dinem. Després d’una breu migdiada, tirem avall i fem el llarg camí fins a Prionia. Una cervesa (alguns més d’una), agafem les furgonetes i cap al càmping. Després de pujar a l’Olimp i de baixar 2.000 metres d’una tirada, no hi ha res millor que un refrescant bany de mar i després una dutxa. Mentrestant arriba l’Octavi i per celebrar-ho anem a fer un excel·lent sopar a prop del càmping i a descansar que ja ens ho hem guanyat.
El dia 16 sortim del càmping cap a Meteora. El Joan i l’Andrea, com ja ho coneixen, decideixen quedar-se a descansar tot el dia al càmping. Els altres agafem les furgonetes i marxem cap a aquests famosos monestirs situats a uns 170 kms cap a l’interior de Grècia. Passem per Làrissa i Trikala i arribem a Kalambaka, ja a prop de les muntanyes del Pindos i rodejada pels Meteors, que són un conjunt de penyals coronats per monestirs ortodoxos construits als segles XIV i XV. Ens enfilem per la carretera que serpenteja entre les roques i que comunica tots els monestirs. El primer que trobem és el d’Àgia Triada, completament aïllat dalt d’un penyal i que ara disposa d’un accés amb escales excavades a la roca. Pugem a dalt i quedem meravellats del monestir i de la panoràmica que es domina des de dalt de tot. Aquí el Jose traspassa el volant de la seva furgoneta al Pau, que ja la portarà fins al final. Després anem al monestir de Varlaam, el més important dels que visitarem. A poca distància hi ha el Gran Meteor (Megálo Metéoro), el més gran de la vall, però que només el podem veure per fóra, ja que avui està tancat. Ja de baixada visitem el de Àgia Bàrbara Roussànou, habitat per monges. Finalment parem al d’Àgios Nikólaos, que és el més baix però situat dalt d’una agulla de roca i rodejat d’un paisatge que recorda molt a la muntanya de Montserrat. Acabades les visites, parem a Kastraki, el primer poble que es troba i fem un bon dinar a la fresca dels arbres. Després, per Kalambaka, Trikala i Làrissa tornem al càmping Stolos i ja tots junts amb els equipatges, retornem a l’hotel de Salònica. Tornem al Ouzepí Toivápi, lloc que ens havia agradat el primer dia. Després d’un bon sopar, i entretinguts amb la vigilància que fem de l’amo del local, el Jose vol practicar el grec i ens fem un embolic, que acabem bevent un licor que no sabem si és ouzo, tsípuro o cap dels dos.
El dia 17 sortim al matí en direcció a Véria, ciutat situada a uns 80 kms a l’oest de Salònica. A poca distància es troba el poble de Vergina, a on es troben les restes d’Aigai, l’antiga capital del regne de Macedònia i on s’ha descobert la necròpoli reial amagada sota un túmul de terra. Visitem l’interior del túmul a on s’ha construit un museu en el qual es conserven totes les troballes descobertes a les excavacions i les portes i tresors de les tombes reials, construïdes en el segle IV aC sota el regnat de Filip II de Macedònia, pare d’Alexandre el Gran. Acabada la visita, travessem Véria i anem fins a Naousa i pugem al bosc d’Àgios Nikólaos, un lloc fresc, ple d’arbres i d’aigua, habilitat com a zona d’esbarjo i ple de restaurants. Per sort, no som a cap de setmana, i no trobem gaire gent. Dinem a la vora del riu i després, acompanyats pels trons, ens repartim pel bosc i cadascú fa la migdiada com li plau. A quasi tothom li costa tornar als cotxes, però finalment tornem desfent el mateix camí cap a Salònica. Una vegada a la ciutat, uns van a visitar el museu jueu i altres a donar una volta, mentre cau una forta pluja. Després anem tots a sopar al barri del port.
El dia 18 marxem cap a Athos. Al sortir de Salònica ens fem un petit embolic de carreteres i finalment fem la ruta de la costa. Ja sota la pluja, entrem a la península Calcídica i ens dirigim a Néa Moudania a Cassàndria. Després seguim cap a Sithònia i finalment per l’interior arribem a Ierissós i Ouranópoli, port d’entrada al Mont Athos. La majoria del grup ens embarquem en el creuer que recorre la costa sud d’Athos, observant els monestirs des de la distància. Llàstima que la forta pluja ens impedeix gaudir més del viatge i de les vistes del territori. Quan tornem fem una cervesa de comiat en el port d’Ouranòpoli i ens acomiadem dels set companys que es queden per entrar l’endemà a l’Estat Monàstic Autònom del Mont Athos. Els sis que marxem, tornem a Salònica per la costa nord fins a trobar l’autopista que ve de Tràcia. Quan arribem, tornem les furgonetes sense problemes i anem a sopar a una pizzeria, feina força complicada, ja que sembla que era l’única de la ciutat i ningú sabia molt bé on era.
El dia 19 és el dia de marxa per a nosaltres. Ja sense cotxes, dediquem el matí a comprar. Les dones (Andrea, Teresa i Núria) van pel seu compte perquè ja saben que han de comprar i compren moltes coses. Els homes (Francesc, Santi i Pau) no sabem que hem de comprar però finalment també comprem coses. Fem un dinar ràpid al mercat i tornem a l’hotel, i anem amb taxi a l’aeroport. El vol de tornada sense problemes fins a Girona, i cadascú cap a casa seva.
Sens dubte un viatge que recordarem sempre, no tan sol per la pujada a l’Olimp, si no per tot el que hem pogut conèixer en aquests set dies i el bon ambient entre tots els integrants del grup.
Itinerari del Mont Olimp:
14/6 - Prionia (1.070) - Refugi Spilios Agapitos (2.100)
15/6 – Refugi (2.100) - Skala (2.866) - Mytikas (2.918) - Skolio (2.912) - Refugi - Prionia.
Track: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10054345
CRONIQUES MONÀSTIQUES, UNA VOLTA PER ATHOS.
18 Juny - Vespre, els companys de l’Olimp marxen cap a Salònica i quedem a Ouranoupoli els 7 pelegrins que pretenem anar a Athos. A l’hotel el Barça ens soluciona una reserva que faltava, desprès anem a sopar unes pizzes a cal Saragossa i a dormir d’hora que demà s’ha de matinar.
19 Juny – A 2/4 de vuit els quatre companys ja tenen el diamonitirion, la visa per entrar a Athos, ha sigut fàcil, no ens ho podem creure, esmorzem uns ous ferrats i els acompanyem al vaixell, els tres pecadors del segon grup hem d’esperar a demà, una modesta mariscada, un bany de mar i una passejada al capvespre ens faran passar les lentes hores.
20 Juny – Com un mantra es repeteix la jugada d’ahir, avui els tres restants, es fa llarga l’espera, distreta pel Joan que truca que ha trinxat les botes i li hem de comprar unes de noves. Per fi el Micra Agia Anna ens porta cavalcant sobre les ones cap a Athos, el port de Daphne, el de Dionysiou, on deixem les botes del Joan i per fi Agia Anna, allí baixem al port, des d’on es veu el monestir enfilat 300m muntanya amunt, una suorosa pujada ens hi acosta, per trobar-nos una gent superada per la cerimònia que realitzaran aquest vespre, un funeral amb mes de 300 persones. Poc a poc van arribant els quatre companys d’ahir, primer el Toni, com sempre i darrere els altres. Una cerimònia on cadascú aguanta el seu ciri i a sopar que si que en tindrem, bo i amb uns simpàtics albanesos escanciadors de vi, orgullosos de que Enver Hoxha lluites a la guerra d’Espanya, per dormir podem escollir entre el pati de l’església i el carrer adjacent, així que decidim pujar cap al Mont Athos i fer un vivac al coll Stravos (800m).
21 Juny – Ens llevem i cap amunt, la majoria no ha dormit gaire, entre monjos, mules i durs terres. L’aire es fresc, el cel es cobert, a les 7h ja plou, arribem al refugi de Panagia (1500m) a les 8h, xops i cada cop plou mes fort. Mentre el somni de pujar es desfà, fins i tot el Jose Mari dubtava, ens distreuen un monjo que resa i no parla i el Jose fent fotos de la bufanda del seu equip preferit, penjada de l’altar. A les 10h una ullada de sol ens anima a fer el cim (2033m), una hora de dura pujada i al arribar a dalt no ens espera ni el Crist ni la Veronica, sinó tres cepats manobres que estan construint un refugi per pelegrins. Entre boires es veu una vista genial, però aviat el fred ens fa fora, potser massa ràpidament i cometem l’error de no esperar al Joan per la foto, disculpa’ns!!. Quan tornem al refugi , plou de nou, baixem cap a Agia Anna sense escales però amb milers d’esgraons i d’allí a Agios Pavlos on l’Octavi ens distribuirà per les habitacions, ja que ell hi ha anat al migdia. Les vespres a l’església mig dintre mig fora, a sopar i amb el sol encara a la finestra a dormir.
22 Juny – Maitins, si vols esmorzar cal fer penitència, no s’acaben mai els oficis que fan aquest ortodoxes!. Plou, cal prendre una decisió , el primer grup marxa avui, el segon romandrem un dia mes, el camí cap a Agios Gregoriou (unes 3 hores) sota la pluja no es gaire seductor, així que agafem tots el vaixell, nosaltres baixarem a Gregoriou i els demés seguiran cap a Dafne, Ouranoupoli, Salònica i demà volaran cap a casa via Stuttgart. A Gregoriou ens ha tocat una habitació una mica cutre al port, el monestir es ple de fidels, els del primer torn van tenir millor sort, ells van dormir al monestir i en deien meravelles. Al migdia sol, anem a Simonos Petra, un corriol puja els 250m de desnivell i l’impressionant monestir ens rep amb amabilitat, ouzo i dolços, visitem les galeries, els patis i les vistes abans de tornar a Gregoriou, per estar llestos per les vespres i el sopar, avui de llenties, olives i un cogombre. Abans de dormir un amable mossèn li dona al Martí uns llibres en espanyol per que pugui reflexionar per la nit, però son les postes de sol les que ens trasbalsen l’esperit.
23 Juny – Maitins de nou per preparar-nos per esmorzar, un passeig fins al salt d’aigua i tornar, avui estem de sort, ens permeten pujar al vaixell ràpid , així que a les 11h som a Daphne, on de nou el Barça ens soluciona el tràmit (d’on sou? Barcelona, Ah!! Barça, Messi, etc, passeu, passeu...). Ara ja tot seguit, Ouranoupolis, l’autocar, Salònica, L’autobús, l’hotel, el book in de l’avió i a sopar a cal Tsinári, on buidem la darrera ampolla d’ouzo a la salut de tots, inclús el Jordi en beu. Salut companys!!
Finalment tot a sortit be, semblava impossible però gracies a les habilitats del Joan a qui crec tots hem d’agrair les molèsties i el temps esmerçat, la volta a Athos a sigut un EXIT.
Vull creure que cadascú dintre seu, alguna cosa haurà après d’aquesta experiència dins d’aquest mon tancat en si mateix, misogin, auster, generós, religiós i creient.
Kyrie eleison =Senyor tingues pietat (de nosaltres).
Fragment de la Ilíada Cant XIV (V219) on surt l’Olimp i Athos, (parla de seduir a Zeus però jo no vaig veure res allà dalt, oi?)
Va respondre de nou la riallera Afrodita - Pren i amaga en el teu si el brodat cenyidor on tot es troba. Jo t'asseguro que no tornaràs sense haver aconseguit el que et proposis.
Així va parlar. Va somriure’s Hera la dels grans ulls; i somrient encara, va amagar el cenyidor entre les seves sines. Afrodita, filla de Zeus, va tornar al seu estatge.
Hera va deixar en rabent vol el cim de l'Olimp, i passant per la Pieria i la delitosa Ematia, va salvar els alts i nevats cims de les muntanyes on viuen els genets tracis, sense que els seus peus toquessin la terra; baixà pel Athos al fluctuós ponto i arribà a Lemnos, ciutat del diví Toant.
Allà es va trobar amb Hipnos, germà de la Mort; i agafant-li de la destra, li va dir aquestes paraules: -Oh Hipnos, rei de tots els déus i de tots els homes! Si en una altra ocasió vas escoltar la meva veu, obeeix-me també ara, i la meva gratitud serà perenne. Adorm els brillants ulls de Zeus sota de les seves parpelles i tan aviat com sigui vençut per l'amor, es fiqui al llit amb mi. Et donaré com a premi un tron bonic, incorruptible, d'or; i el meu fill Hefest, el coix de tots dos peus, et farà un escambell que et serveixi per donar suport a les nítides plantes, quan assisteixis als festins.
Primer grup D’Athos (Tavi, Toni, Jose Mari i Joan)
Dia 18
A mitja tarda ens instal·lem a l’hotel, on el propietari (que d’entrada no semblava gaire simpàtic) ens soluciona la reserva pendent d’Ag. Pavlos amb una trucada de telèfon. No hi ha res com una bona recomanació personal sobre tot si el monjo és seguidor del Barça.
Dia 19
Matinem per anar a buscar els diamonitirion o permisos d’estància a l’oficina del pelegrí, en realitat un local rònec on uns funcionaris malcarats expedeixen de mala gana el preuat paper. Per un quadre que penja a la paret, que il·lustra amb diverses fotografies les normes d’indumentària, ens assabentem que es pot anar en màniga curta. En pujar al vaixell, un individu que no se sap ben bé què és li crida l’atenció a en Joan perquè el seus pantalons cauen quatre dits per sobre del turmell, cosa que fa que en Joan se’ls baixi encara més amb risc de perdre’ls. Al llarg del trajecte veiem els monestirs Dochiarios, Xenofontos i Ay. Pantelimonos, aquest últim amb les seves cúpules inequívocament russes. El vaixell, després d’aturar-se a Dafni ens deixa a l’arsana o embarcador del monestir Simonopetra. La costeruda ascensió ens brinda vistes cada cop més impressionants del monestir, una imponent edificació d’aire tibetà encimbellada dalt d’un cingle. Després de ser rebuts amb ouzo i dolços i visitar les dependències, emprenem el camí cap a Osios Grigoris, on arribem entrada la tarda. Per la nostra sorpresa, a la cel·la que ens assignen no solament hi ha llençols, sinó també tovalloles i a les dutxes hi ha aigua calenta. Sobre les sis de la tarda sopem un cogombre, un plat de sopa de mongetes i una mena de sèmola dolça que sembla ser les postres universals a Athos. Abans d’anar a dormir contemplem l’extraordinària posta de sol des de les galeries penjades sobre el mar.
Dia 20
Sortim cap a Ag. Dionisios tot seguint el camí que fa pujades i baixades al llarg de l’escarpada costa. A meitat de camí, al Joan se li desprèn sencera la sola de la bota; què fer? A Athos no hi ha botigues i és molt improbable que els monjos ens puguin ajudar. Ràpidament truquem al 2n grup, que està a punt d’embarcar i en una revolada el Martí aconsegueix fer-se amb unes botes que ens deixen a l’embarcador del següent monestir, Ag. Dionisios, doncs ells segueixen cap a Ag. Anna. A Ag. Dionisios ens informen que als monestirs no fan àpat al migdia, sort que hem portat provisions amb escreix. Després de visitar el monestir (aquí només ens han donat aigua i els dolços els hem hagut d’arreplegar nosaltres mateixos de la cuina) reprenem el camí cap a Ag. Anna tot passant per l’arsana del monestir Ag. Pavlos, que queda retirat al fons d’una vall. Aquí tenim la primera vista de prop del Mont Athos, i la veritat és que impressiona; no hi ha gaires llocs on es trobi una mole de 2.000 m. al costat del mar.
A Ag. Anna trobem els companys del segon grup i una invasió de popes que han vingut per un funeral, al qual assistim una estona amb un ciri a la mà. Atès que aquí només ens garanteixen dormir a l’exterior, després de sopar un càtering de peix a l’exterior (el refetori estava ocupat per la marabunta de popes) decidim emprendre la pujada i fer bivac. Allí deixem en Tavi qui, convalescent de la seva cama, farà una volta més suau per la contrada. El bivac al coll de Stavros és amenitzat per un pope transeünt, una caravana d’alegres homes muntats en mules i el murmuri sanglotant d’una canonada d’aigua; a penes dormim.
Dia 21 (De la crònica del 2n grup- jornada conjunta).
Ens llevem i cap amunt, la majoria no ha dormit gaire, entre monjos, mules i durs terres. L’aire es fresc, el cel es cobert, a les 7h ja plou, arribem al refugi de Panagia (1500m) a les 8h, xops i cada cop plou mes fort. Mentre el somni de pujar es desfà, fins i tot el Jose Mari dubtava, ens distreuen un monjo que resa i no parla i el Jose fent fotos de la bufanda del seu equip preferit, penjada de l’altar. A les 10h una ullada de sol ens anima a fer el cim (2033m), una hora de dura pujada i al arribar a dalt no ens espera ni el Crist ni la Veronica, sinó tres cepats manobres que estan construint un refugi per pelegrins. Entre boires es veu una vista genial, però aviat el fred ens fa fora, potser massa ràpidament i cometem l’error de no esperar al Joan per la foto, disculpa’ns!!. Quan tornem al refugi , plou de nou, baixem cap a Agia Anna sense escales però amb milers d’esgraons i d’allí a Agios Pavlos on l’Octavi ens distribuirà per les habitacions, ja que ell hi ha anat al migdia. Les vespres a l’església mig dintre mig fora, a sopar i amb el sol encara a la finestra a dormir.
(L’intent d’escapolir-nos de l’ofici del vespre no ha tingut èxit: un amable pope ens ha vingut a buscar a la cel·la i s’ha assegurat que ens estiguéssim a l’església durant tot l’ofici (una hora dempeus). Després de sopar, entre dues files de popes ens han fet tornar de nou a l’església, on hem assistit a la presentació en doble versió grega i eslavònica dels regals que els Reis van dur al nen Jesús i de diverses relíquies de sants. En acabar, tots els pelegrins han passat en fila ensumant els regals i besant les relíquies; afortunadament ens hem estalviat aquest últim pas.)
Dia 22
El dia clareja rúfol i plujós. Els del primer grup tornem avui i agafem el ferry de tornada; els del segon grup decideixen agafar-lo també fins a Osios Grigoris. Arribem a Dafni però no aconseguim empalmar amb el ferry d’Ouranòpolis perquè ha quedat complet quan encara estàvem a la cua dels bitllets. Decidim no esperar i agafem el vaixell ràpid després de passar per la duana. Agafem l’autobús cap a Salònica, on fem el sopar de comiat y al dia següent vol cap a Barcelona via Stuttgart.
Track Mont Athos : https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10281969
Experiència solitària a Agia Anna i Agios Pavlos
Dia 20/06/2015
A 2/4 de 8 del vespre, el gruix de la colla inicia l’ascensió al cim d’Athos i jo em quedo sol a l’esplanada d’Agia Anna. Amb la motxilla al costat van passant els minuts i fins hi tot les hores. Vaig observant les mogudes que hi ha pel meu voltant. Monjos barbuts que xerren animadament amb els pelegrins, altres que entren a l’església i continuen les seves oracions i càntics, i altres que esperen notícies de quin serà el seu lloc per a poder passar la nit, com és el meu cas. En una d’aquestes se m’acut creuar les cames i amb molta cura em diuen que no és massa correcte mantenir aquesta postura. I després de tres llargues hores d’espera em decideixo a fer una gestió per esbrinar quin serà el meu destí aquella nit.
M’acosto a un dels barbuts monjos i pregunto pel lloc reservat per a dormir als pelegrins que no tenim cap habitació disponible. La resposta, després de moltes gestions i gesticulacions de braços, ve donada pel meu acomodament en una terrassa que hi ha just darrere de la cuina, on hores abans havia estat el lloc on havíem sopat de qualsevol forma. Estic il·lusionat en descobrir que la meva incertesa ha toca fons i ara ja disposo d’un lloc ideal per a jaure i intentar dormir plàcidament.
Estiro la màrfega i em poso dintre del sac bo i vestit, no sigui cas que al veure’m en calçotets algun monjo s’incomodi i em cridi l’atenció. El lloc que m’han assignat rep l’impacte del llum de la cuina que no s’apaga durant tota la nit, donat que l’activitat no para en cap moment, quan començo a tancar el ulls després d’una hora d’insomni, sento una petit sorollet prop meu i obro el ulls sobtadament i veig el cap d’un gat que m’està fitant a un pam sobre meu, m’alço corrents i el gat fuig però es queda a tres metres meu i no té intenció de marxar, entre tenebres vaig mirant-lo de tant en tant fins que al final agafo el bastó de caminar i faig per amenaçar-lo i finalment desapareix.
Torno a reprendre el son, són 2/4 d’una de la matinada i escolto prop meu un soroll estrany, és un pelegrí que ha baixat a fumar una cigarreta a la terrassa on dormo. Altre cop torno a desvetllar-me oi més si uns quants monjos peten la xerrada a pocs metres del meu poc discret dormitori. Per a acabar-ho d’adobar, un motor interminable, segurament seria un extractor, no para de martiritzar-me les oïdes. Passen dues hores i la meva pròstata diu que ja en té prou, que ja no pot aguantar més, i m’incorporo, i vaig fins un petit jardí que hi ha a prop. Alleugereixo la càrrega urinària, però també estic temorós que en qualsevol moment aparegui un monjo que s’ha llevat a aquella hora per acudir a les pregàries matutines. Per sort no em veu ningú i em torno a posar dintre del catre entre la motxilla i el pals sempre a punt per si torna a venir el gat.
Dia 21/06/2015
Una petita claror per darrer de les muntanyes em fa dir que he dormit més del que jo em podria imaginar, miro el rellotge i són les 6 h. del matí. Intento donar-me una volta per dormir una estona més i ara em desperta una pluja fina que em cau a la cara. M’alço tot seguit i la pluja fina es converteix en una aiguat de caldeu. Començo a plegar el sac i recollir la roba com puc fins aixoplugar-me sota un voladís i acabar de refer la motxilla.
Altre cop vaig fins l’església per tenir un lloc sec per esperar l’hora de l’esmorzar. No estic sol, hi ha un munt de gent igual que jo, que espera alguna cosa. A les 7 h. una veu potent diu alguna cosa que fa moure les multituds i jo, que no entenc un borrall, faig el mateix. I ves per on, era que donaven l’esmorzar. Dret de cara a la paret i damunt d’una nevera, em donem dues carmanyoles, una plena d’una sopa potent i l’altre un guisat de peix caldós, també tenia un pastisset de xocolata i unes quantes cireres. A més, un gotet de vi rosat. M’ho acabo tot i el del costat es deixa el seu got de vi intacte i també me’l bec a la seva salut.
I sant tornem-hi. Torno a l’església a aixoplugar-me de la pluja i esperar que escampi per iniciar el meu recorregut fins el proper monestir.
A 2/4 de 10 cansat de tan esperar que amaini la pluja, em llenço la capelina pel damunt i començo a caminar cap a Agios Pavlos, és un camí que ja he fet en bona mesura i m’ho prenc amb molta calma. Els peus ja els porto xops pel diluvi que cau, i de sobte escolto un tro que fa tremolar les pedres i penso en els meus companys que han pujat al Mont Athos. Per a ells deu de ser bastant més feixuc que per a mi aquest diluvi. A poc a poc, però, la pluja es va fent més fina, fins que al final s’atura del tot i llavors em prenc la caminada amb tota la calma del mon. Faig aturades llargues contemplant el paisatge i quan arribo a albirar el monestir proper faig una pausa per observar tots els detalls d’aquestes enormes estructures penjades de les roques.
A les 12 h. arribo al Monestir Agios Pavlos. Ningú em rep. Vaig cap a dintre i passo pel davant del menjador. Hi sento unes veus i veig que està tothom dinant en silenci mentre un monjo fa una lectura. Vaig fins la cuina i em presento. M’aconsellen que m’assegui i esperi a que s’acabi l’àpat. Finalment un cop acabat el dinar em diuen que m’assegui a una taula del menjador buit i m’ofereixen teca per un tub. Un plat de sopa, un peix fregit, i una amanida de cogombre. Total que al migdia ja havia fet dos àpats potents. Em fan passar a la sala de recepció i un monjo barbut m’ofereix les delícies turques de rigor, un got d’aigua freda i un gotet d’ouzo el qual no rebutjo. El mateix monjo em canta les excel·lències del seu monestir i tots els oficis que fan. El meu anglès és tan macarrònic que no entenc massa bé si s’ha d’anar a ofici abans i després de sopar i llevar-te a les quatre de la matinada per a resar una mica més per si de cas no ho has fet prou. Tanmateix m’assignen les habitacions per a la colla (això sí que ho entenc de meravella). Una de tres i una de cinc. Ràpidament m’estiro en un dels llits de l’habitació de tres amb la intenció de fer una migdiada merescuda, i quan estic mig endormiscat, uns cops forts a la porta abans d’obrir-se fan despertar-me sobtadament. El mateix monjo barbut d’abans m’està cridant més que parlant, i resulta que un pelegrí francès compartirà l’habitació amb nosaltres, arriba tot cansat i comença a regirar l’habitació per acomodar-se. I ja no intento dormir més, decideixo anar a fora a rebre la resta de la colla.
A mitja tarda van arribant tots els de l’Orinalet i ja coneixeu l’aventura per les altres ressenyes.
Vídeos del Francesc Pau: Primera part. Segona part.
Fotos: Joan (Mòbil), Joan
Jose, panoràmiques, cims, 1a setmana