Per veure les ressenyes de cada dia, cal clicar la icona dels dos caminadors.

 

La idea de fer la volta a peu pel perímetre de Catalunya no va ser una iniciativa presa des d’un bon començament.

Podem dir que els de la colla de l’Orinalet abans que res vam tenir la idea de fer el GR-11 des del Cap de Creus fins a Cap d’Higuer, travessant tots els Pirineus de mar a mar. Un cop vam aconseguir aquest primer objectiu i havent tastat l’experiència de fer travesses per llocs sorprenents, em va venir al cap de fer, sense més, el GR-92 que va per tota la costa catalana.

El GR-92 el vaig anar fent d’una forma força irregular i sense seguir un ordre establert, podríem dir, fins hi tot, que el vaig fer d’una forma una mica dispersa. Primer vaig començar pel Maresme i els entorns de Barcelona. A més, s’hauria de tenir en compte el temps de la pandèmia. Aquest va ser un any que quasi amb prou feines vaig poder fer trossos per Collserola atès que els límits de la regió sanitària marcaven la curta distància que ens podíem bellugar.

Passada la pandèmia i les seves limitacions ja vaig tenir més clar que l’horitzó d’assolir el GR-92 el tenia al meu abast només que li posés una mica d’interès.

Així que em vaig decidir a anar engrandint la distància des de Barcelona cap els extrems nord i sud.

Diversos trams els vaig fer acompanyat amb aquells que van voler compartir alguna etapa. Tot i que anar sol també pot tenir el seu encant. Amb la solitud; caminar, mirar el paisatge, meditar, entretenir-te en qualsevol cosa, i fer volar el pensament, és un exercici que quan ets a casa amb ordinadors, tauletes, televisors.... et resulta més difícil deixar anar lliurement les teves cabòries. Mentre camines sol, no hi ha cap més aturador que el que et puguis trobar de nou en un revolt.

Caminar acompanyat, també s’ha de dir, té un al·licient important, és poder compartir aquella experiència que estàs vivent o que has viscut. La presa de decisions col·lectiva és un exercici de contrastos i de parers, amb els quals has de saber contemporitzar i, a voltes, s’acaba fent allò que no hauries fet però la companyonia mereix deixar-te endur pel criteri col·lectiu.

 

Quan vas acompanyat fent la travessa, no hi ha moment més bonic que aquell que un cop descansat d’una llarga caminada, vas a sopar i et trobes xerrant d’allò que has viscut, compartint experiències i planificant el dia proper amb la il·lusió de gaudir de la natura i mirar amb ganes allò que ens oferirà la jornada següent.

 

I tornant al GR-92, vaig voler fer i acabar primer el tram nord fins a Portbou. Les comunicacions amb transport públic no són massa bones i vaig haver de menester l’ajut de la família per retornar-me al lloc on havia deixat el cotxe.

Un altre sector també difícil de seguir, sobretot si el fas sol, és el tram del Montnegre. Moltes etapes les feia a mitges i tornava el mateix matí al cotxe, desfent pel mateix camí allò que poca estona abans havia fet.

El tram de la costa en direcció sud des de Barcelona fins La Ràpita ja és diferent. La línia del tren segueix tot el litoral amb nombroses parades que generalment coincidien amb el final i començament de la següent etapa.

D’aquesta forma vaig anar baixant cap el Sud. Ja em sabia els horaris dels trens i malgrat algun entrebanc, va funcionar molt bé totes les anades i pujades amb la RENFE.

 

Va ser assegut en un banc a les 4 de la tarda, fent el darrer tram per completar el GR-92 entre La Ràpita i Amposta, tal com explico en l’etapa 47, que vaig decidir seguir Riu Ebre amunt fins Tortosa i iniciar el que seria el repte definitiu de tancar el cercle arribant fins el Refugi de Conangles a l’entrada del tunel de Viella.

 

Aquest nou objectiu de transitar per les terres de Ponent el vaig fer acompanyat per membres de la colla de l’Orinalet. Fèiem trams de dues o tres etapes per aprofitar el desplaçament. I la logística era tot un repte per aconseguir llocs per dormir, taxis per portar-nos o recollir-nos i la inestimable col·laboració d’algun voluntari que ens feia de cotxe de transport.

 

Així doncs, cadascun dels costats del triangle que conforma el perímetre de Catalunya té unes característiques diferents en la forma de fer-ho.

 

Pel que fa al tram Nord, el del Pirineu, entre el Cap de Creus i El Refugi de Conangles, he aprofitat les magnífiques ressenyes que va fer en Xavier Martínez de cadascuna de les etapes i de les quals vam fer un llibret.

També, d’aquest tram del Pirineu, tenim moltes fotos penjades, però el que no hi ha és cap track fet per nosaltres.

En aquella època encara no teníem el Wikiloc com a eina de suport, així que els trakcs que hi ha penjats són els de persones desconegudes per mi que han fet aquella etapa. Jo només m’he limitat a crear un enllaç per si es vol tenir un detall més acurat del recorregut.

 

El tram de la costa, en canvi, sí que hi ha tracks penjats fets per mi mateix, llevat dels trams centrals al voltant de Barcelona i el Maresme que van ser els primers i els feia sense massa consciència de gravar res per al futur. Un cop que m’he posat a fer ressenyes dels trams costaners, també he creat manualment els tracks que faltaven.

D’aquest tram del litoral també tinc poques fotos. Llavors no tenia consciència encara de guardar documentació gràfica de les caminades i he aprofitat algunes de les fotos que hi ha penjades en el Wikiloc.

 

Diferent és ja el tram que va per les terres de Ponent. Hi ha ressenyes fetes el mateix dia, hi ha tracks, i hi ha fotos. Es nota que ja tenia ganes de deixar-ho tot una mica més radiografiat i documentat.

 

En definitiva, haver fet aquesta caminada tancant el cercle del Principat de Catalunya ha estat una experiència reconfortant i engrescadora que fa uns anys no se m’hagués ocorregut mai de fer.

 

Haver de passar per llocs que difícilment hi aniries expressament, t’obre el camp dels petits coneixements que tens del territori. I parlar amb la gent que et trobes pel camí et fa adonar de les realitats tan diferents que hi ha respecte dels que vivim a ciutat.

 

Com a tall d’exemple i que il·lustra aquest comentari, només cal veure allò que ens va estar explicant un pare quan vam trobar el seu fill de 12 anys menant un tractor. Li agradaria que el seu fill continués la seva feina perquè fer de pagès s’està acabant, i veia amb il·lusió la continuïtat del seu ofici encarnat en el seu fill. Ell era del Pont de Montanyana, però els seus pares eren de Torre de Tamúrcia que havien hagut de baixar a terres més productives que les del seu poble. I veia que si ara el seu fill no troba una terra que el pugui fixar al territori, acabarà marxant a altres llocs, deixant orfes terres que en altres temps han estat l’única font d’ingressos gràcies al conreu i la ramaderia.

 

D’alguna de les petites converses tingudes amb la gent del país, dels records de les imatges gravades, i de les bones estones de companyonia, m’enduc a la memòria una bona càrrega de boniques sensacions i, sobretot, m’anima a continuar pensant en nous objectius per anar descobrint aquells llocs recòndits de la «meva -i nostra- bastant neta, envejada, bonica pàtria» com diria en Pere Quart.

 

Octavi, octubre de 2024