Dolomites

 

Dissabte 26 d’agost San Vito di Cadore

El dissabte 26, uns amb Vueling, i altres amb Ryanair, ens trobem el Felip i Roser, Joan i Andrea, Martí, Santi, Toni, Jordi, Jose i Xavier a l’aeroport Marco Polo de Venècia, per agafar el bus expresso que ens ha de portar a San Vito di Cadore per dormir, a pocs kilòmetres de Cortina d’Ampezzo, que és massa car. Allà ja hi són la Marta i en Ricard, que han vingut en cotxe des de Barcelona perquè s’hi volen quedar uns dies més fent muntanya a la vall de Garda.

Un cop a San Vito, com cauen unes gotes, i l’hotel Villa Trieste (***) no està ben bé al centre del poble, decidim sopar a la pizzeria La Stua, sàvia decisió perquè som molts i podem seure tots junts, i sopem molt bé.

Després de sopar, amablement el Ricard i la Marta ens fan el “transfer” de maletes i motxilles a l’hotel en el seu cotxe, i així podem caminar els 15 minuts que ens separen de l’hotel amb les mans a la butxaca, fent un agradable passejada per pair el consistent sopar a base de pizzes i pasta.

L’hotel molt confortable, medalla pel Toni, que el va buscar i reservar en un perfecte italià !.

 

Diumenge 27 d’agost San Vito di Cadore – Cortina d’Ampezzo – Refugi Giussani

Esmorzem a l’hotel, on hi deixem les maletes amb tot allò que no farem servir durant el trekking.

Agafem el bus que a les 9’30 h del matí ens deixa a l’estació de busos de Cortina, a on ens trobem i coneixerem a Philippe, el nostre guia del país basc francès, i el seu suport logístic, Alan, també francès i encarregat de conduir l’Oscar, el seu estimat mul, pels diferents refugis, portant-nos les bosses amb tot allò que no necessitem durant el trek del dia. I també coneixem les dues persones que manquen per completar el grup de 14: l’Alice de nacionalitat xinesa, i la Caroline australiana.

Els primers minuts són certament estressants i desconcertants. Tot i que Philippe parla castellà i anglès, tenim poc temps per assimilar tota la informació que ens dona en forma de instruccions / advertiments / precaucions, i separar al mateix temps el què ha d’anar a la motxilla i el què ha d’anar a la bossa impermeable que ens subministren, amb la restricció de què aquesta última no ha d’ultrapassar els 7 kg de pes. I aquesta xifra no és orientativa. L’Alan, romana en mà, va fent la comprovació abans de pujar-les a la furgoneta, i nosaltres traspassant coses d’un lloc a l’altre si ens passem del pes establert, sense que sigui possible regatejar-li ni un gram. Un cop aprovada la primera fase, la segona és tancar la bossa, tota una ciència també !.

Les cares de la Caroline i l’Alice són un poema visual titulat “On carai m’he ficat”. I tots nosaltres comprenem de cop totes les instruccions críptiques de la reserva de l’empresa contractada, CAIRN, en quant a la bossa d’escombraries, plats i coberts, bossa tova de viatge, etc.

Un cop hem acabat amb tot aquest protocol, incorporem a les nostres motxilles el pic-nic del dia repartit entre tots (pa, formatge, pernil, fruita, ...) i agafem el bus que en poc més de mitja hora ens deixa a les afores de Cortina en el punt de partida del nostre trekking, Cian Zopé (1.724 m).

Abans de començar, fem una rodona i ens presentem a l’Alice i la Caroline, que no parlen espanyol, i iniciem el camí per dintre d’un bosc, seguint el ritme suau de pujada marcat pel guia i sota l’atenta mirada de la Tofana di Rozes, característica per seu color roig. Ara sí comença la nostra aventura per les muntanyes de les Dolomites a cavall del Véneto i l’Alto Adigio (Tirol del Sud), la regió que va passar de mans austríaques a italianes durant la primera guerra mundial.

Cap a les 11 h arribem al refugi Angelo Dibona (2.037 m), al peu de les Tofanes di Rozes i di Mezzo, a on fem el nostre primer pic-nic.

Havent dinat i descansat, tirem a munt per un amagat corredor que s’obre pas per un dels costats de la Tofana di Rozes fins a sortit a una pista ben ampla i pedregosa que en una pujada suau ens ha de portar en una hora i mitja al refugi Camillo Giussani (2.600 m), ubicat a la Forcella Fontananegra, el coll que hi ha entre les dues Tofanes.

Cinc minuts abans d’arribar-hi, i ja al coll, ens aturem en unes construccions militars abandonades, per conèixer personalment a l’Òscar.

Al refugi Giussani la boira, el vent i la baixada de temperatura albiren canvi de temps.

El sopar és a les 7 h, i com cada dia, abans o després de menjar, Phillipe ens fa el briefing pel dia següent.

En aquest cas concret, el pla és llevar-nos a les 7 h per esmorzar, i sortir a les 7’30 h per seguir tota la vall de Travenanzes, i després la de Fanes fins arribar al refugi Fanes (2.060 m), a on estava previst en el programa que dormíssim, però com Cairn no va poder confirmar la reserva, hauríem de seguir caminant fins al refugi Pederü (1.548 m), a on ens vindria a buscar un taxi per portar-nos al poble de San Vigilio. En total 22 km de marxa, 1.700 m de baixada i 700 de pujada.

 

Dilluns 28 d’agost Refugi Giussani – San Vigilio

Quan ens llevem, res del què estava previst podrem fer. S’ha passat tota la nit plovent i llampegant, i Phillipe ens diu que per raons de seguretat i donades les dificultats tècniques de la baixada en aquestes condicions, hem de renunciar i tirar a vall fins a Cian Zopé.

Així doncs, després d’esmorzar, amb tota la roba de pluja a sobre i molts nervis i presses per posar botes i repartir el pic-nic, i donar la bossa a l’Alan, fem el camí invers al del dia anterior (900 m de desnivell de baixada). El temporal de vent i pluja fan que el tram de més alçada pugui ser perillós per esllavissades, i el darrer tram de bosc amb tota l’aigua que ha caigut fa sigui relliscós.

Un cop arribem a Cian Zoppé, hem de caminar 6 km per carretera fins al pas de Falzarego a on podrem agafar un primer bus. Afortunadament a menys de mig camí, el bus para en mig de la carretera i ens recull.

Enllaçant un bus amb un altra fins a quatre vegades, i amb molta xamba en quant als horaris, arribem a l’hotel Gran Prè (***) de San Vigilio havent passat per un munt de pobles, alguns d’ells en la vall de Badia, amb els rètols en tres llengües: italià, alemany i ladin (1).

Fem el pic-nic en un menjador d’aquest luxós hotel de muntanya, que té piscina (el Toni, Santi, Marta i Ricard no desaprofiten l’ocasió de fer-se un bany) i fins i tot una dry room per assecar botes i roba. I també hi sopem molt bé.

 

Dimarts 29 d’agost San Vigilio – Refugi Sennes

Després d’un esmorzar esplèndid a l’hotel, sortim a les 8’30 h en dos taxis en direcció al refugi Pederü al Parc Natural Fanes – Sennes – Braie, on ens acomiadem de la Caroline que no es troba bé de salut i abandona el trekking.

Des d’aquest refugi iniciem el camí per una pista costeruda de ciment en direcció al refugi Sennes (2.126 m). Com només són dues hores de camí i 650 m de desnivell, i el temps acompanya, en Phillipe s’ho pren amb calma i ens va parlant de pins, vaques, ... al llarg del camí. Per la mateixa raó, prenem una variant d’una hora més llarga que passa pel refugi Munt de Sennes.

Tot i ser un recorregut curt, els paisatges d’aquest parc natural són espectaculars, i en el camí ens trobem moltes flors edelweiss.

Poc abans d’arribar al nostre refugi parem per dinar en un prat. Avui el pic-nic, a més de l’habitual pa i formatge, té mortadel·la alemanya i tota mena de salses per sucar les pastanagues i els raves, i prunes.

Un cop al refugi, tots menys la Roser, Felip, José i Xavier fan una sortida extra fins al coll de Riciogogn (2.652 m). Tot i que ha aguantat tot el dia, contra pronòstic, a la tarda es posa a ploure una mica. En total 8 km i 900 de desnivell positiu.

 

Dimecres 30 d’agost Refugi Sennes – Refugi Dürrenstein (o Vallandro)

L’Alice avui no fa la travessa, se’n va amb l’Alan i l’Oscar. Ha vomitat tota la nit i tots els que estaven al seu voltant han passat la nit del lloro, o sigui, més malament del què ja habitualment suposa dormir en refugis.

Sortim a les 7’45 h. A través d’una pista s’arriba al refugi Biella. Després el camí es fa molt més interessant fins la Forcella Cocodain, i una llarga baixada més “tècnica” com diria Phillipe, amb tot d’estrats que fa que hagis d’anar amb quatre ulls per no caure. I després el refugi Rossalm (2.164 m), on parem perquè el qui vulgui faci un cafè i agafi aigua. En una cabana de fusta del costat del refugi, Phillipe busca i troba una granota clavada a la paret, i ens explica que és la simbologia utilitzada per fer palès el menyspreu que tenen pels francesos.

Poc després de passar pel refugi Rossalm, travessem la tartera de la Croda Rossa, muntanya singular de color vermell pel ferro que hi conté, a on es fa palesa visualment l’esllavissada d’enormes proporcions que es produí l’any 2016. Després el camí es va fent estret i va guanyant alçada, i en algun punt es troba equipat amb cadenes per la timba que hi ha a la nostra esquerra. Els que tenim una mica de vertigen ens posem darrera del guia, i tots seguim les seves instruccions en quant a pals i motxilles.

Arribem passades les 4 h al refugi Dürrenstein (2.040 m), situat davant d’un enorme prat, fent carreres per veure qui arriba primer a les dutxes, i amb un grup d’espanyols que fan el mateix recorregut que nosaltres “pisandonos los talones”.

Els dos dormitoris són molt petits i estem molt estrets.

A les 6’30 ja estem sopant.

 

Dijous 31 d’agost Refugi Dürrenstein – Refugi Locatelli

L’etapa d’avui és exigent en quant a distància (17,5 Km) i desnivells.

Després dels primers 300 m. de pujada, deixem les motxilles en un pal indicador prop d’unes ruïnes, i ens desviem una mica del camí per pujar al cim Strudelkopf o Monte Specie (2.309 m) mirador privilegiat des d’on es poden veure quasi tots els cims de les Dolomites.

Després tenim 900 m de baixada pronunciada per bosc. Un cop travessat el rierol, tenim un tram també equipat amb cadenes. A baix de tot, per on passa la carretera, és un punt on hi ha una vista panoràmica espectacular de les Tre Cime, al costat del llac Landro.

Fa sol, descansem 10 minuts en les afores d’un restaurant, ens aprovisionem d’aigua, ... i iniciem la pujada de 1.000 metres que ens separa del refugi, tot i que poc després de començar-la, en una mica de bosc al costat del camí, dinem.

El primer tram de pujada es fa molt feixuc, per pista i pedres. Després arribem a un prat on ens reagrupem, i seguim pujant en ziga-zaga i algun tram d’escales i un estany al final (on Phillipe es banya), fins arribar a un altra prat a on ens apareix de sobte amb tota la seva immensitat les Tre Cime. Ens fem les fotos de rigor, i una de col·lectiva sota la direcció del Jose. L’Alice a la que se li va fer malbé el mòbil al segon dia per la mullena, ens va demanant que li fem fotos una darrera l’altra amb els seus peculiars “posados”.

El refugi Locatelli (2.450 m) està com un ou de ple.

 

Divendres 1 de setembre Refugi Locatelli – Refugi Lavaredo

Un cop esmorzats, i equipats només amb els frontals, anem a veure els túnels i galeries excavades a la roca pels soldats italians en la muntanya del Paterno.

Retornem al refugi per agafar motxilles, carregar el pic-nic i iniciar la ruta.

Fem una parada al refugi Pian di Cengia, per pujar al cim Croda Fiscalina (2.677 m). Mitja hora de pujar i mitja de baixar, excepte l’Alice, la Roser i el Xavier que es queden al refugi prenent una cervesa i guardant les motxilles a la resta del grup, i l’Andrea que es “perd” una mica per la muntanya per meditar i estar a soles en contacte amb la natura.

Un cop reunit el grup de nou, fem només 10 minuts de caminada i ens aturem per fer el pic-nic davant la Croda dei Toni. Avui toca “tabulé”, verat i sardines en llauna, formatge, .... després fem una becaina i tot.

El camí de baixada s’ha malmès amb les pluges, així que reculem una mica i busquem una alternativa.

Arribats al llac di Cengia, només ens queden 200 m de pujada fins al refugi Lavaredo, la darrera del nostre trekking, i que fem cadascú al seu aire, mentre ens anem acomiadant personalment de les Dolomites.

Aquest refugi està a l’altra cara de les Tre Cime, però quasi no les veiem perquè hi ha molta boira.

Repartiment d’habitacions i dutxa gentilesa de Cairn. Tot està a una alçada de gegants, incloses les lliteres de dalt, que són inexpugnables, i al final alguns opten en secret per posar els matalassos al terra.

Estem en un menjador només per nosaltres. El Phillipe ens convida a les begudes, i al final del sopar, en un ambient molt distès, ens sorprèn a tots cantant la cançó basca Txoria Txori. El Joan a continuació ens mostra les seves dots lingüístiques i de tenor amb la Montanara, cançó dels Alps, i ja posats s’anima amb el Nessun Dorma, i després acompanyat pel Martí, Grândola Vila Morena, tot dirigit pel mestre Santi. Al final la mestressa del refugi ens crida l’atenció perquè despertarem a tothom.

 

Dissabte 2 de setembre Refugi Lavaredo – Cortina d’Ampezzo

Avui sí podem veure les Tre Cime a ple sol de dia, i fins i tot uns escaladors com formiguetes que van pujant per la paret.

Sortim passades les 8 h, tot pla fins al refugi Auronzo, per una pista a petar de gent, i tot de cotxes pujant fins a l’aparcament. El Phillipe ens explica que a la nit, el guarda del refugi, que forma part de l’equip de socors, amb focus, han rescatat un escalador anglès que havia perdut la via i estava en mig de la paret sense saber per on tirar.

Passat el refugi, 200 m de baixada fins al llac Antorno, un llac de postal, i poc més enllà el llac Misurina, centre turístic i final del nostre trekking. Dies enrere una esllavissada s’havia emportat part de la carretera, així que els horaris del autobús que hem d’agafar no estan clars.

Fem una dinar de pressa i corrent per agafar el bus a Cortina de les 12 h. Al final tot és menys problemàtic del què semblava, i arribem a Cortina a l’hora prevista, sense que a la carretera trobem cap embús.

Un cop a Cortina, acabem de fer el pic-nic en un jardí, i després prenem una beguda en una cafeteria. Convidem al Phillipe i l’Alan, i en Ricard en nom de tots els agraeix els serveis prestats i els hi dona la propina que hem recollit.

Agafem el bus que va a San Vito per recollir les maletes que ens guarden a l’hotel. Novament el Ricard i la Marta ens fan el favor de portar-nos-les fins a la parada del bus que surt cap a Cortina.

Ells es queden per seguir trescant muntanyes italianes. La resta ens retrobem al bus. El Joan i l’Andrea baixen a Mestre per volar al dia següent, la resta baixem a la parada de l’aeroport, i ens acomiadem precipitadament de la Roser i el Felip per poder agafar el vaporeto que ha de portar al Martí, Toni, Santi, Jordi, José i Xavier a Venècia. Ells dos volen aquella mateixa nit cap a Barcelona.

Barcelona, 12 de setembre del 2023