Annapurnes

La volta als Annapurnes

setembre / octubre 2012

Fotos : Toni, Martí, Xavier Martínez, Xavier Porta, Marta

Video del Ricard THORONG PEAK A L'OMBRA DELS GEGANTS

Ressenya: Martí Parés

Once upon a time… Una vegada era… un grup de 10 persones del nostre entorn que emprengueren la recerca dels seus somnis, els uns arrossegar els peus per polsosos i llunyans camins, i els altres pujar a alçades ignotes per trepitjar neus eternals i vet aquí que esdevingué que tots ells coincidiren en el trekking dels Annapurnes a la llunyana República de Nepal.
La història comença el 21/09/12 amb un llarg trajecte que ens porta en 15 hores des de Barcelona al bell mig de Kathmandú. Ens acull una ciutat humida, xafogosa, superpoblada, contaminada per un tràfic caòtic, i a la vegada plena de reclams per turistes babaus, que ens deixa a tots una mica freds. Allí conviuen les històries i les cultures d’una munió de pobles, el budisme que proclama el seu ateisme amb banderoles i el politeisme hindú amb els seus terribles deus, les cremacions, els il·luminats, , mentre la burocràcia tenia entretingut al Ricard signant papers i assumint responsabilitats. La compra d’algun material de muntanya ens apropà al que ha de venir.
El 24/09 comença l’aventura, encabint-nos tots deu mes els quatre xerpes, els sis porters, el xofer i un munt d’equipatges en un bus que grinyola per unes pistes intransitables que ens duen al lloc de Syange, on començarà la llarga caminada. La nit es estelada, gracies a l’Octavi i a unes noies que s’estan a lodgei als immensos cels del Nepal.
Unes profundes valls fluvials vestides de selva tropical i habitades per papallones de colors intensos, regalimen aigua en forma de cascades arreu… Tal (el llac)… Dharopani ens torna a la realitat amb un conflicte amb els guies, l’aniversari del Xavier Porta torna la calma i les advertències faran el seu efecte corrector.
El camí discorre discret fins un alt que ens mostra el Manaslú o Manasulú, el nostre primer vuit mil amb les seves neus perpetues i la terrible noticia de morts recents. De Chame a Pisang les valls s’obren per la petjada del gel i l’horitzó es rodeja de blanques muntanyes. Un esforç per pujar a Upper Pisang per aclimatar-nos ens mostra vistes panoràmiques de gegants que demà repetirem als petits nuclis de Ghyaru i Nawal i ens acosta a Bhraka enmig d’un paisatge volcànic fins arribar a Manang, centre de la zona a 3540m. Els consells, les medecines i els tes de la Marta ens mantenen en bones condicions, avalades pel comptador d’oxigen.
Una jornada de descans ens aproparà als 4000m a la falda del Ganggapurna on alguns companys practiquen arts alpines dins d’un bosc de bedolls. A la nit un bistec de iac impossible i un ganivet sense tall, deixen al Martí sense el primer mos de carn en dies.
Fins a Yak Kharka (Prat de iacs) el camí transcorre per camps de conreu primer i per prats alpins després, sense perdre de vista els Annapurnes, Chulus, Tilichu, Katungkang i tants d’altres colossos que ens rodegen. Una passejada amunt, sempre amunt ens permet relacionar-nos amb els esquerps iacs, un trencalòs, gralles, corbs, cabres salvatges… som en un món hostil on escasseja l’herba i l’aigua corrent per dutxar-se, però on malgrat tot celebrem l’aniversari del José Mari acompanyant el pastís amb un brindis amb té, tenim l’alcohol prohibit a aquestes altures. Només el Jesús es permet té, cervesa i puro.
D’aquí en amunt ja no hi ha res, pedra, gel i mes pedra, alguna cabra, alguna perdiu, persones atrafegades, Thorung Phedi, Thorung High Camp, nits sense dormir, tantes que el Toni abandona els somnis d’altura, nervis, matinar i caminar, sempre amunt.
Per fi el Thorung La, un coll fred i poc acollidor on tots els que hi som ens fem fotos al voltant d’un cartell, somriures, abraçades, banderoles, té. Part dels companys es queden en tendes per intentar pujar al Thorung Peak, no serà avui en que el Joan Carles es retrobarà amb Morpheu, la qual cosa li permetrà recuperar les forces necessàries, ni demà per l’intensa nevada, demà passat serà el gran dia.
La resta baixem per un interminable corriol fins a Muktinath 1650m mes avall, desnivell que avala una immensa pallissa. Un temple on uns adoren 108 brocs d’aigua i altres veneren una flama blava dins d’una capsa son la raó d’aquesta vila bastida en una taca verda enmig del desert, som al Mustang, colors intensos, irisats, geologia, pura, cap arbre, res... de cop un verd intens, una casa, una vila, una sorpresa, Jharcot, Kagbeni, mai no plou, menys avui. Una nit amb vi i formatge de iac i la noticia que els companys ho intentaran demà, brindem pel seu èxit.
Ara el riu Kali Gandaki, un gegant a mig gas, ens acompanya amb el Nilgiri i el Dhaulagiri a banda i banda, fins a Marpha, on ja tard ens assabentem que els companys han fet el cim i ens retrobarem demà a la fi de la propera etapa. Ara ho celebrem amb pastís i licor de poma mentre ens preguntem perquè aquí la gent amuntega llenya sobre les teulades.
Ens acompanyen els pomerars el bufar del vent i el murmuri del riu als peus, de vegades tant als peus que el Xavi Martínez es queixa que li fan mal les pedretes del fons. Ha tornat la vegetació alpina, el riu s’estreta i pren força i a la nit els cims il·luminats ens deixen a Katopani (aigua negra) on per fi ens ajuntem tota la colla i podem celebrar el retrobament, s’ha assolit el cim del Thurong Peak, s`han recorregut els camins polsosos i llunyans, al·leluia!!
Seguim baixant fins a Tatopani (aigua calenta) acompanyat de les cigales (ès un insecte) ja som de nou al bosc tropical, als verdejants camps d’arròs, als vermellosos d’espelta (crec) amb rius encaixonats, cascades a dojo. Però el camí enganya, 1650m de desnivell aquest cop de pujada i per escales ens trauran d’aquesta vall fosca i ens menaran esgraó rere esgraó fins a Ghorepani (bosc d’aigua) una vila per turistes enmig d’un immens bosc de nerets (rodhodendrums) en un coll entre gegants. De matinada al Poon Hill veiem el sol il·luminar les cares del Dhaulagiri, dels Annapurnes, del Machhapuchhre, un espectacle amb mes públic que moltes sales de cinema.
Però ara toca baixar, de nou milers d’escales, 1850m de desnivell que ens acosten al bosc frondós, al riu sorollós, als camps d’arròs, que ens deixen la suor al cos i el cansament a les cames. Fins a Birethanti, un aiguabarreig de rius sota la mirada atenta de la cua de peix (Machhapuchhre).
El comiat dels guies, xerpes, porters, amics, es una festa amb música, ball, regals i algun que altre dolar, abraçades, somriures i dubtes, que pensen ells, que pensem nosaltres, fins a la vista amics Shandra, Dinnesh, Dill, i els que no recordo el nom, un plaer compartir uns dies, unes experiències, unes xerrades, uns afectes.
Un curt passeig fins a Nayapul, acaba la caminada, enyorança, felicitat, alleujament, agafar de nou un vehicle que s’enfila per pistes que voregen el cel fins a Pokhara, una ciutat vora d’un llac rodejada dels immensos Annapurnes que brillen a la llum del sol de tarda i plena de reclams per turistes desvagats. Un àpat de carn, tant de temps desitjada ens torna a aquest mon però una passejada amb barca i pujar fins a la Stupa de la Pau Mundial ens retorna als dies passats, de nou música, begudes i una pipa d’aigua ens fan posar els peus a terra.
Volar fins a Kathmandú en una mena d’avió autobús, un sopar de comiat amb els de l’agència en un oasi enmig del caos i unes passejades entre la multitud en festa de la ciutat, mes 20 hores de viatge ens deixaran de nou a Barcelona, esglaiats, fets pols, admirats, feliços, pensatius. Ens venen a rebre amb pancartes, abraçades, petons, gent que ens estimen, que mes volem…
Tot comença de nou, però alguna cosa s’acabat, si mes no aquesta història.