Crònica del Xavier Martínez.
Els Alps Juny 2022
El dilluns 13 partim en quatre cotxes en direcció a l’Alta Saboia, la “cèl·lula” de les “is” (Martí, Santi, Toni, Jordi), la del Masnou-l’Ametlla (Isabel, Lluís, Andrea, Joan), la de Barcelona (Marta, Ricard, Jose i Xavier) per anar a Le Grand Bornand, i la cèl·lula Àngels i Lluís per anar a Le Bouchet, a 30 minuts de Le Grand Bornand, un xalet aquest últim espaiós i magníficament ben situat davant la carena muntanyosa dels Aravis. L’única pega és que el wifi està espatllat (no sabem si algun cop ha funcionat veritablement), però sincerament no trobem massa a faltar.
La cèl·lula Barcelona pateix durant el viatge un fort ensurt, amb final feliç: la cartera del Ricard sempre havia estat en el cotxe i per tant, mai havia estat perduda ni robada, però el trasbals del Ricard i la Marta van ser importants fins que la va trobar el Jose el matí següent. En un altre ordre de magnituds, que el Rocky no ens pogués acompanyar en algunes sortides que passen per reserves naturals també va ser un problema, que l’Àngels i el Lluís van resoldre buscant alternatives o deixant-lo al seu xalet.
La nit del 13, majoritàriament anem a sopar al poble, al restaurant Croix Saint Maurice, recomanat per José Mari, a base de pizzes i espaguetis. La resta de dies les cèl·lules s’organitzen per comprar, cuinar i sopar al xalet.
Dimarts 14 el lac Blanc
Travessem Chamonix en cotxe i aparquem al Coll de Montets.
Una llarga i dura pujada per la reserva natural de les Aiguilles Rouges, ens duu a un mirador increïble de l’altra vessat de la vall, amb el Mont Blanc presidint tota la carena, un cop guanyem alçada. Un tram d’escales de ferro i fusta ens porten al refugi, a tocar del Lac Blanc, on dinem amb unes vistes imponents.
Per la tarda, passegem una mica per Chamonix. La Marta i el Ricard aconsegueixen finalment els tiquets del telefèric de l’Aiguille de Midi que tants mals de cap els va donar quan van fer la compra per la web.
Dimecres 15 el mont Veyrier i mont Baron
Arribar en cotxe al punt de trobada va ser una mica complicat, però finalment tots ho aconseguirem.
Aparquem el cotxe en una zona boscosa i ens posem a caminar tots junts seguint al José Mari, almenys al principi, per no perdre’ns en aquest bosc tan concorregut pels corredors d’Annecy que fan dreceres arreu.
Un cop sortim del bosc, el recorregut és tota una balconada a l’immens llac d’Annecy, i els pobles que l’envolten. En poc temps arribem al mont Veyrier (1.291 m) i tot seguit el mont Baron (1.295 m). Fem un mos a la plataforma de l’antic telefèric desmantellat, i un cop feta tota la baixada dinem on tenim els cotxes.
Com aquesta excursió ha estat més planera que l’anterior, ens dóna temps de banyar-nos a la “platja” d’Annecy i després visitar de la mà de José Mari aquesta bonica ciutat, que està com un ou degut a que s’hi celebra un festival de cinema d’animació (aparcar va ser una odissea com ho prova el fet que atabalats, aparquéssim involuntàriament en l’aparcament privat de l’hotel del casino).
El final del dia, com quasi sempre, acaba essent una cursa cap al Carrefour abans de què siguin les 7 h. en busca del sopar, i no ens dóna temps a veure el castell de Menthon, direcció Thônes com ens aconsella José Mari.
Dijous 16 l’Aiguille du Midi
Matinem perquè tenim més d’una hora fins arribar a Chamonix, i tenim reserva al telefèric a les 8’20 h, tot i que al final pugem una mica abans en dos grups.
Sembla mentida que l’home hagi estat capaç de construir aquesta estructura en aquesta punxa, però després de diferents intents al 19/8/1955 el projecte de telefèric veu la llum i la possibilitat d’assolir el Montblanc (4.807 m) en un dia, una realitat.
Ens hi estem dues hores a l’Aiguille gaudint de les vistes i fent fotos, i a les 10’30 h agafem el telefèric de baixada fins a l’estació intermèdia on està el Refugi del Plan de l’Aiguille, on iniciem pròpiament la nostra excursió fins a Montenvers.
Ben dinats, i a mig camí, tenim l’oportunitat de veure el glaciar de la mer de glace totalment desgastat, el grup de cims granítiques de les Grans Jorasses i l’Aiguille du Dru com ens il·lustra en Ricard, amb la cicatriu a la roca per l’esfondrament de part de l’agulla per on un dia d’agost del 1955 va obrir la via emblemàtica l’italià Walter Bonatti.
Un cop a l’estació de Montenvers alguns que no estan prou cansats van a veure la gruta de gel, mentre que altres descansen a l’ombra o a la terrassa del refugi-hotel.
Amb el trenet de Montenvers arribem per tandes a Chamonix, visitem de nou la ciutat dels guies de muntanya, el Jose no perd l’oportunitat de banyar-se a la piscina municipal, i a les 7 h amb puntualitat germànica ens disposem a sopar la Tartiflette que José Mari havia encarregat el dia anterior a la brasserie restaurant “A contre temps” (specialites saboyardes), a prop de l’estació, i que ja coneixem per les cerveses del primer dia. Tot molt bo i servit amb molta simpatia i cordialitat.
Divendres 17 Circ glacial de Sixt Fer à cheval (ferradura)
Des de l’aparcament (5 euros per cotxe) seguim per una pista fins que trenquem per un senda estreta i escarpada que va pujant per un dels vessants de la vall del glaciar i que ens fa suar la cansalada. Finalment arribem al xalet de Boret, amb tot de testos i flors a la façana de fusta, i d’aquí al fons de la vall, totalment tancada i plena de salts d’aigua amb alguna bassa que ens convida (i no fem) a banyar-nos.
A partir d’aquí tot és baixada, per pista i amb el riu al costat. Ens refresquem al riu, dinem i descansem, i altre cop ens posem en marxa per les pistes a banda i banda del riu fins a la buvette de l’aparcament on ens esperen les cerveses de rigor.
Jacques Balmat, conjuntament amb Michel Paccard, metge de Chamonix, van conquerir per primer cop el Mont Blanc el 8 d’agost de 1786, i van aconseguir el premi que 25 anys abans havia ofert Horace-Bénédict de Saussure al primer home que ascendís al cim. Balmat, caçador i recol·lector de minerals, després guia de muntanya, va morir a Sixt-Fer-à-Cheval (al final de la vall de Giffre) al 1834 als 72 anys en caure per una escletxa. El seu cos mai ha estat trobat.
Dissabte 18 Pas du Roc
L’Andrea decideix no acompanyar-nos i voltar relaxadament pels entorns de Le Gran Bornand.
El viatge en cotxe és una carretereta en ascensió plena de corbes fins al Plateau de Glières (terreny humit i pantanós) a on aparquem.
De manera casual ens trobem amb tota una parada militar en homenatge als 465 joves maquis que aprofitant la configuració geogràfica d’aquest indret a partir del 31 de gener de 1944 van encarregar-se de rebre el material bèl·lic subministrat per l’aviació aliada amb paracaigudes per a la resistència, molts dels quals van perdre la vida en combat o deportats per la divisió alpina de la Wehrmacht.
El camí és una pujada relativament suau i continuada fins a un prat immens que José Mari ha recorregut atapeït de neu quan va pujar al Sous Dine. Ens animem, i el que havia de ser un recorregut d’anada i tornada pel mateix camí, acaba essent un de circular per tornar al plateau després de travessar un bosc preciós, reserva natural (Frêtes) a on no pots sortir del camí marcat, per no molestar la fauna existent, entre ella el gall fer.
Un cop al plateau, visitem el petit museu, i uns metres més enllà, la magnífica i sorprenent escultura visitable per dins, Memorial de la Resistència de 1973, de Emile Gilioli. I allà mateix, sota un gran avet dinem.
Els conductors més algú altra baixem vertiginosament fins als cotxes, per un camí que sorprenetment el José Mari desconeixia.
La jornada a més va estar amenitzada per una corrua de cotxes d’època.
Per la nit sopar de germanor al xalet de Le Grans Bornand a base d’amanides (marca Andrea), patés, i formatges seleccionats magistralment per la Isabel, i a on també està el nostre amfitrió que ens obsequia amb dues botelles de vi de reserva.
Diumenge la tornada
De manera escalonada anem desfent les 8 hores de viatge fins a casa; la cèl·lula de les “is” amb parada a Orange per fer visita turística, menys l’Àngels i el Lluís que es queden alguns dies més i ens fan “dentetes” per whasup amb les excursions que van fent.
Tot ha anat rodat, i el temps meteorològic extraordinari. Només ens queda que agrair al nostre amfitrió José Mari (i a la Martina per prestar-nos-el), la dedicació que ha tingut amb nosaltres tota la setmana, el haver-nos triat un xalet tan bonic i bé de preu, les excursions tan ben seleccionades i la visita per la seva ciutat “adoptiva”.
Barcelona, 24 de juny del 2022
Tracks: